Toñy Castillo: "A l'educació, cal menys sermó i més amor"
Lleida.com/Amaia Rodrigo Arcay
13-09-2018
És xarraira des de petita. Tant, que la castigaven a l'escola. D'aquests càstics va traure la motivació per dedicar-se a la pedagogia i ara, és una treballadora incansable, tot i que assegura que és una mandrosa que no exerceix. Ningú ho diria! Des de fa 18 anys, la Toñy Castillo és la responsable de l'Aula Hospitalària de l'Arnau de Vilanova de Lleida, ha escrit diversos contes pedagògics i també novel·les. L'última, sobre assetjament escolar. Sense oblidar la seva consulta de psicopedagogia! De mandrosa, res. El que no ens queda clar és si en el futur farà el salt a la política, que li interessa molt. De moment, lluitadora incansable per les causes justes, se n'ocupa de canviar el món amb la vareta màgica de l'educació.
Nosaltres hem volgut conèixer d'on treu tota la seva energia transformadora aquesta ceutí que se sent tan lleidatana.
- Presenta’t. Qui és la Toñy Castillo?
Una dona que ha intentat a l llarg de la seva vida fer allò que creia que era just i lluitar sempre pel que creia. A vegades no ha estat fàcil i d’altres, la vida m’ha portat a aconseguir les meves fites.Però sempre he estat una lluitadora. Vaig nèixer lluitant i m’agrada la lluita, lluitar pels somnis, pels ideals, per tot el que crec.
- I això et ve de molt lluny?
Sempre he estat una inconfromista. Quan era petita, anava a una escola de pago, que se’n deien abans. No m’agradava. Un dia van portar una fulla per escriure un poema. A l’arribar a mi, ja no en quedaven. Però jo la volia fer i la vaig escriure a casa. Vaig guanyar jo el premi i em vaig trobar que potser no era prou important per a que ningú dels mestres o de l'equip directiu m’acopanyés. Aquell dia vaig decidir que aquella no era l’escola per mi. Tenia 8 anys. I vaig canviar de centre. Vaig lluitar per allò que considerava just.
- I els teus pares?
També ho van veure. Jo trobava que aquella escola no m’omplia del tot, no m’hi acabava de sentir bé. I als 9 anys estava a la pública, al costat, allà vaig poder ser la dona que volia ser. I sempre he lluitat per allò qu epenso que mereix la pena, encara que sigui una autopia, si mereix la pena, lluita.
- També va ser llavors quan vas decidir posar el teu granet de sorra?
Ho tenia molt clar. En aquell moment, anava molt avançada i em van passar de curs als dos mesos perquè era molt gran. Però després, era massa petita per quedar-m’hi, així que vaig haver de repetir. Jo llavors no sabia què era allò de l’atenció a la diversitat, ni res. Jo el que no entenia era això; per què si m’avançaven, després havia de repetir. Per mi, el món de la docència sempre ha estat així. Primer que m’agradava i després, que s’hi poden canviar moltes coses
- Amb l’educaicío es pot canviar el món?
L’educació ho és tot. A casa, en la família, a l’entorn, l’educació formal i no formal... L’educació pot canviar la vida, la societat i tot. Una educació basada en els principis, plural, on tothom pugui aportar. Està l'escola però s’hi arrba des de casa.
- Anem per bon camí?
No ho sé. Si escoltem els clàssics, ja es queixaven. Totes les generacions portem aquell conflicte que ens ajuda a crèixer. Hi ha coses que crec que hauríem d’interntar: mes diàleg amb la família, més estona i de millor qualitat. L’altre dia em vaig sentir molt trista quan en un restaurant, una parella amb infants els hi va donar una tablet a cadascun des del principi del sopar. I em vaig sentir trista per la carència, perquè vaig pensar que aquella canalla haurien pogut assaborir el sopar, dir alguna cosa. I no és que estigui en contra de la tecnologia, en absolut, però penso que hem de fomentar moments per estar tots plegats parlant. De vegades, no aprofitem el temps amb carícies, escoltant, estant a gust. I això, també és educació.
- Què recordes tu de la teva infància?
Jo era molt xarraira. L’escola era diferent, no hi havia el dia que no sortia amb quatre cops a les mans. Però jo no podia parar de parlar! Recordo que una setmana em van posar una banda perquè havia estat callada.
- Estaves afònica?
(riu) No ho sé, alguna cosa devia de passar perquè no era normal que jo estigués calladeta! Jo volia aprendre, en tenia moltes ganes. Ja després de venir a Lleida als 13 anys continuava la meva curiositat, per exemple pel català. No volia que ningú parlés sense que jo entengués què deia. I després, a l’institut, vaig ser delegada i tot plegat. Sempre he estat així.
A més, era una nena a la qual m’agradava escriure poesia. Sempre escrivia, però com que pensava que ningú llegiria res, ho estripava. I l’altre dia vaig trobar uns textos que no havia llençat i em va agradar tenir-los. Aquesta setmana, un nen de 9 anys de l’aula de l’hospital ha escrit un poema que m’ha emocionat. La literatura m’encanta.
- Què va ser primer, l’afició per l’educació o l’amor per la literatura?
Tot plegat. L’educació m’ha importat des del primer moment. Sempre he dit que volia ser mestra. No sé si era perquè com que em castigaven, de gran volia ser mestra per no fer-ho, o perquè jo portava el tema de la docència a dins. I la literatura era un mitjà d’expressió. Fins que no vaig ser gran no vaig deixar que algú llegís el que havia escrit. Fins que en un congrés, a Ceuta, una persona em va dir que escrivia bé. Jo sabia que parlava bé, però no que també se’m donava bé escriure. Això va fer que cregués en mi. A partir de llavors, no sé si bé o malament, però jo continuo escrivint.
- I has aconseguit barrejar les teves dues passions i escriure llibres que tenen un objectiu en l’educació.
Jo penso que escriure bé i comunicar bé, hi ha molta gent que ho fa. Em plantejo escriure com una manera de transmetre valors, sentiments i sobretot, des del punt de vista del conte com a idea per arribar a altres pesrones per a que es puguin sentir millor. La meva novel·la l’he treballat durant 10 anys. A l’hora d’escriure sempre vull comunicar algo. Aquest plaer sempre és per poder arribar als altres.
La Toñy té un mural amb una imatge de Ceuta, la seva ciutat natal.
- Diuen que "en casa del herrero, cuchillo de palo", en el teu cas també passa?
Tot és millorable. Jo he intentat ser una bona mare, com qualsevol. Però quan passa el temps veus on podries millorar. Però ara ja només ho puc fer amb el net. (Riu). La perfecció no existeix a la vida. Anem creixent amb els conflictes. Hagués calgut millorar un munt de coses a tots els nivells. Però sempre intentes fer les coses de la millor manera possible.
- Alguna cosa concreta que canviaries?
Potser haver donat més amor i menys sermó. El sermó és més fàcil i l’amor està implícit al sermó però a vegades és qüestió de dir: "primer l’abraçadeta i després, parlem". Això no vol dir que no calgui posar normes. Al final, és millorar la comunicació, poder parlar més de les coses. Cal parlar més. Perquè molts cops tenim el "no" sempre al davant. Com que ja ho sabem, pensem que així aprendran. Però el que cal és que ells mateixos s’equivoquin.
- Cal equivocar-se
Evidentment, l’equivocació és una manera de créixer, perquè ningú aprèn res caminant amb les sabates d’un altre. Sempre intentem protegir, com a mares, però així no dones les eines que hauries de donar.
- Per què et coneix la gent?
Depèn d’on. Jo tinc diferents facetes a la vida. Durant molt temps, vaig portar tot el tema de marginació i era coneguda al món educatiu per l’atenció a la diversitat. Però ara fa 18 anys -sembla que no pot ser!- que estic al capdavant de l’Aula Hospitalària de l’Arnau de Vilanova. I a Lleida se’m coneix molt per això.
Però a Llatinoamèrica em coneixen pels contes terapèutics, que poden arribar a ajudar a la gent que tenen una situació d’adversitat en la salut, de dol... I a Ceuta, a mi em coneixen per escriptora. Perquè ja són 5 ó 6 llibres. Allà hi sóc com a escriptora pedagògica. Per 2 anys, em van seleccionar per això, per ajudar a què els petits treguin el que porten dins.
I després, també per la literatura en general. Ara, es crea l’Acadèmia de les Belles Arts, Ciència i Literatura del Projecte Nacional de Cultura Granada Costa i jo en sóc la directora. A nivell de premsa, també he col·laborat moltíssim.
I la gent que em coneix, sap que sóc una persona propera, tranquil·la... sóc molt de Lleida. És veritat! Allà em posen "l’escriptora ceutí" i aquí, sóc "la lleidatana". I això m’agrada molt. Perquè des que vaig arribar, he estat posada en coses de la ciutat; solidàries, culturals, de participaciió...
Un cop vaig anar a fer una conferència en un curs i van posar: "vendrá la Toñy", així tal qual. La Toñy té cognom! (riu) Va ser divertit. Em va sobtar perquè estava al diari! Em va fer il·lusió perquè vaig pensar que potser em coneix més gent del que jo penso.
- A la família, quin rol exerceixes?
La treballadora nata. Em demanen que no treballi tant. El meu fill em diu que he de dosificar, tinc fama de molt activa. Sempre dic que sóc una mandrosa que no exerceixo. Però el dia que pugui, ho faré. Quan estic fent una cosa, faig tres coses alhora i me’n ric de mi mateixa.
- Si no et dediquessis a això, què faries?
Ciències polítiques.
- Sí? Com és això?
M’agradava molt escoltar la cantant Cecilia. Un dia li vaig sentir dir que el seu pare havia estat ambaixador a molts llocs. I vaig pensar que devia ser molt bonic fer això. El tema de la política, que està a tot arreu, des d'una comunitat de veïns fins a cadascuna de les nostres feines, m’agrada molt. També m’agrada la medicina, però m’agrada la part més pedagògica. I al final, potser per això faig llibres.
- Però en política no t’hi has ficat mai, ho faràs?
En aquesta vida no es pot dir "mai". Actualment, la feina m’absorveix molt perquè els meus fills ja són grans i em puc dedicar al que m’agrada. Per mi, la meva feina és un plaer. Quan escric, quan estic en un assessorament...
- Si fossis una superheroïna, quin superpoder et demanaries?
Aniria mirant per un foradet i canviaria situaciions d’intolerància, de discriminacions, autoritarismes i dogmes de fe, canviaria veritats absolutes. M’encantaria ser una bruixeta bona amb una vareta màgica. Aquesta seria la meva professió frustrada! (Riu). Una heroïna polifacètica que anés resolent problemes. M’encantaria.
- És una mica el que fas amb els contes, no?
Com que no ho puc fer d’una manera, ho faig d’una altra (riu). Penso que tothom podem canviar el món a través de petites facetes de la nostra vida. El millor és ser conscient del que pots canviar, el que pots fer, per continuar creixent.
- T’encanta xarrar, hi ha alguna cosa que et deixa muda?
Moltes coses. La impotència davant coses que no entens. La malaltia dels nens em deixa muda. També aquelles emocions tant de felicitat com d’emoció. M’impacten. Sóc molt sensible i tot m’afecta, afortunadament. Encara penso que una de les millors coses que tinc és la capacitat de sorprendre’m i d’aprendre, d’adonar-me de com d’equivocada puc estar en algun tema i rectificar. M’agrada la sorpresa, que em prenguin el pèl.
- Vas xuclant l’esperit infantil que hi ha constantment al teu voltant
I tant! Ens fem grans però portem una maleta i anem recol·locant les coses.
- Tens formació en PNL (Programació NeuroLingüística), què et dius cada matí?
Fa molt temps, a Barcelona, una senyora coneguda es mirava al mirall i es deia coses boniques. Li vaig preguntar perquè ho feia. Em va dir que no cal esperar a que ningú et digui el que fas bé. Cal estimar-se a un mateix. I cal saber-se important. Perquè en la mesura que ho saps, pots fer més coses. Entendre que cadascú som importants, també entra saber que ho són els altres. I el respecte per cadascuna de les persones que ens envolten. El respecte és una cosa que s’ha de treballar cada matí.
- Ara, quin repte tens per davant?
Molts! Vull continuar escrivint, si l’escriptura serveix. Vull veure créixer el meu net i veure que el meu fill i la meva filla fan el seu camí i són feliços. Millorar en el que pugui, compensar les mancances que hagi tintgut. I també vull ser feliç, estar bé amb mi mateixa. Això és tot un repte.
- Ets àvia, com exerceixes?
Encara no puc, que és massa petit; té tres mesos. Però estic segura que no seré com he estat amb els meus fills, perquè ser padrina et dóna un altre estatus. Espero no malcriar-lo massa i que pugui disfrutar de la seva companyia i del seu somriure.
- Seràs de les padrines que hi són presents
Intentaré. Però sé que no estaré les 24h dient el que s’ha de fer. Em toca gaudir. Espero tenir la lucidesa per no donar lliçons. Però no puc dir "mai", tot i que no és aquesta la intenció.
- Per què vas venir a Lleida des de Ceuta?
El meu pare era militar i va fer el servei militar a la Seu d’Urgell. Quan va poder, va demanar el trasllat per enyorança. Volia venir a Lleida. Vam venir per dos anys i ara ja portem molts aquí. Ja fa dies. Jo tenia 13 anys. Estàvem tan a gust i la ciutat era tan maca, que ens vam quedar.
- El teu pare respon al tòpic dels militars amb una educació estricta i amb disciplina?
El meu pare sempre ha estat molt plural i generós. Els diumenges, mai sabíem quanta gent seríem a dinar perquè anava al quarter i sempre portava a algun soldat. El meu pare no ha estat un tòpic sinó un exemple a seguir. De superació, de lluita pel que ha cregut. Però sí que cal dir que a casa hi havia normes i hàbits, sobretot era ma mare la que els inculcava. I jo els he intentat transmetre també als meus fills. Crec que calen els límits. La disciplina no vol dir autoritarisme. No té res a veure. El meu pare i la meva mare mai han estat autoritaris.
- Com t’acomiades?
No m’acomiado. Qui sap si d’aquí a uns dies ens tornem a trobar?
Això esperem, Toñy. Gràcies.
No hay comentarios:
Publicar un comentario