RELATOS Del Certamen de Literatura del Aula Hospitalaria. Selecioneu los relatos por escuela

 RELATS ESCOLA EL ROSER-TORRE-SERONA

Aventura a l'urba

Hi havia una vegada, un nen que estava caminant per la urbanització del seu poble i va veure una fusta al terra amb cargols oxidats. Justament estava fent una base de refugi per jugar amb la seva amiga. 

El nen va xafar uns quants cargols per doblegar-los i ho va fer bé però al següent cargol el va xafar i se'l va clavar. Li va dir a la seva amiga que no cridis els seus pares però no en va fer cas i els va cridar fi.

La nena li va dir: -Estic aquí per tu a cada pas del camí. Junts/a, podem superar qualsevol cosa!

El van portar a l'hospital urgent!!

El nen es va curar-se i continuaran vivint més aventures.

La botiga més gran del món

Hi havia una vegada, una noia que es deia Alba, i que vivia al carrer Major de Lleida. Va sortir a mirar una botiga que es deia ''ELS ENCANTERIS''. Va entrar a la botiga, i va veure uns pantalons molt bonics de color blau cel, i se'ls va comprar.

Va arribar a casa, es va emprovar els pantalons, i va començar a volar, ia fer va totalar que sojava feia molt i molt de temps…

Es fica molt contenta, i li ensenyarà als seus pares. -Wala!!! Va dir el seu pare. tots dos s'en van a comprar uns igualets, després tothom es compraren aquells pantalons.

Per tant, una botiga de tan sols 70 m va revolucionar tot el món, així doncs, una cosa molt petita pot revolucionar el món enter!

COMPTE CONTAT, JA S'HA ACABAT

La valentina i el seu us de peluix

Hi havia una vegada, una nena que es deia la Valentina i el seu ós de peluix que es deia Manxetes. Sempre estaven junts i jugaven, pintaven, anaven a llocs... però un dia la Valentina com cada dia passarà tot el dia amb el Manxetes fins que unes nenes es burlaran d'ella i quan va tornar a casa el va deixar tancat en un baül.

I així van passant els dies i el Manxetes cada dia que passava estava més trist i un dia se'n va cansar i va decidir que per la nit podia parlar amb la Valentina.

Per la nit la Valentina va començar a escortar ruits i li va agafar molta per fins que va veure que venia del baül i decidida el va obrir i va veure el seu ós de peluix Manxetes i la valentina va recordar el que va passar.

L'us li va dir: 

- Hola valentina em recordes? Et trobo molt a faltar.

La Valentina va dir: 

-Si ho sento molt emmm és que em feien molta burla per tenir-te.

Ell ho va entendre i li va dir que si podien ser amics però la nena ja no era petita i no tenia ganes de jugar, però tampoc volia que estiguis trist i sol.

Va tenir una súper idea, la nena li va explicar tot l'us i l'us estava molt content perquè encara que no estigues amb la Valentina no estaria sol.

Al final tots estaven molt contents!!!

L'illa amagada (3r Premi)

Hi havia una vegada, un nen que es deia Pau. Al Pau li agradava molt explorar i jugar. Un dia el pau va pujar amb bicicleta a una muntanya amb el seu pare, la muntanya era molt alta i va veure una illa de lluny. Pau volia anar a l'illa amb la barca del seu pare però el seu pare li va dir que no.

Van tornar cap a casa i van cenar parlant de l'illa, i el Pau va dir: 

-Pare perquè no podem anar a l'illa? 

I el seu pare va contestar: 

-Perquè és molt lluny i no podem passar.

El Pau tornarà a preguntar: 

-Però perquè pari? 

I el pare va dir: 

-Perquè el riu està tallat per dues muntanyes i no podríem arribar amb barca.

Pau, seguit de la contesta del pare va a dormir. Va soñar que amb un avió anava a l'illa i trobava un tessor amb joies i monedes d'or. La pau es desperta i va al llit del pare i la mare i va dir: 

-Pare, pari despertat ja! Ja sé com podríem arribar!

El pare es va despertar i va dir: 

-Com podem arribar-hi?

-Amb avió!- exclamava el nen.

El pare va llogar un avió i van a l'illa. Van explorar una cova i hi van trobar una caixa amb joguines de tot tipus. Van tornar a casa i el pare li va dir al nen: 

-Pau, podem donar els joguines als nens de l'hospital perquè juguin i siguin feliços.

-Si, bona idea!

                                           RELATS ESCOLA LA MITJANA 

Benvinguda Primavera (Premi Poesia) 

Hola, soc un nen de Lleida, visc al barri de Pardinyes i estudio a l'escola la Mitjana.

El meu aniversari és el dia vint de març, que és el dia que comença la primavera i jo creiem que és l'estació de l'any més bonica de totes. I per això, et dedico aquest poema:

BIENVENIDA PRIMAVERA

Després d´un hivern ben gelat, arriba un dia molt assolellat.

Tots tenim ganes del vermut del diumenge al sol,

i agafar la pilota i fer un partidet de futbol.

Els arbres florits fan bonic,

i sobretot si vas sense abric.

A la primavera hi ha molt bon ambient,

dinars, calçotades i bona gent.

Després d'aquesta estació vindrà el millor,

les vacances de l'escola,

que això sí que mola!

Amb això em despido, espero que t'hagi agradat aquest poema, que hagis passat un bon rato i que ho hagis gaudit.

La màquina del temps

27 d'agost del 2083, a algun lloc de la costa catalana.

-Avi va, que vull un gelat! - aquest nen és el Max, el protagonista i te 11 anys.

-Max, que ja soc vellet, no corris tant! - ell és Jordi i és l'avi del protagonista, te 70 anys. El Max comença l'escola l'endemà i han sortit a fer la darrera caminada de les vacances.

En Max comença a córrer cap a la parada de gelats, però abans de girar la esquina veu la porta oberta d'un garatge.

- Avi, has vist això?- li pregunta - És un garatge amb la porta oberta, puc entrar a

tafanejar una mica?

-Has vist si hi ha algú o alguna cosa allà dins -li diu el Jordi.

-No li respon el Max ben convençut.

-Doncs, som-hi!-li diu l'avi.

Entren i veuen una cosa gegant de 2 metres d'alçada i 3 d'amplada coberta per una

tela de cotó, després de treure-la descobreixen un artefacte de metall amb moltes

trompes, llavors una pantalleta s'engega i mostra una data: 1 d'abril de 1939.

-No, crec que sigui el que jo penso...- pensa en veu alta el Jordi.

-Que és?- el talla el Max.

-...una màquina del temps - acaba Jordi.

El Jordi modifica la data i fica: 20 de maig de 1992, a l'estadi de Wembley.

Finalment, acabin entrant-hi, el Max pitja el botó “Viatjar” i un agradable pessigolleig els travessa, després senten com si els reduïssin a una pilota de billar, però per sort seva aquesta sensació només dura 0.001 mil·lisegons. En sortir han de completar una endevinalla: a quina fórmula es representa l'aigua.

Max és el primer a respondre: - H2O - respon com un llamp. La porta fa “CLINC” i s'obre.

-On m'has portat, avi?- pregunta el Max.

-Pues mira, t'he portat on el Barça guanya la primera Champions League, ara fa 91 anys!- respon el Jordi molt entusiasmat.

Paguin l'entrada a l'estadi i hi entrin. Van a comprar alguna cosa per menjar, perquè el Max està mort de gana i també molt preocupat.

-Quant de temps ha passat a casa nostra, avi?- li pregunta el Max.

El llibre màgic 

Hola, em dic Júlia i avui m'ha passat una cosa impressionant.

Estava caminant tranquil·lament pel jardí de casa de la meva àvia quan, de cop i volta, veig una caixa que mai no havia vist. Era verda i tenia molta brutícia al damunt. 

Quan em vaig acostar es va obrir sola, em vaig acostar una mica més i l'únic que vaig veure va ser un llibre.

Després d'un rato pensant si agafar-lo o no, el vaig agafar i quan el vaig obrir va ser com anar al futur amb una maquina estranya.

De cop, sentí com algú em cridava a l'orella, vaig obrir els ulls i vaig veure un robot, però un robot estrany, era llarg, tenia la cara rodona i en lloc de peus es desplaçava amb rodes. Em va dir que es deia Max, també em va preguntar si li deixava el meu telèfon perquè s'havia perdut i no troba el seu propietari, el problema era que jo no tenia telèfon, però li vaig dir que l'ajudaria a buscar-lo. Em va dir que el seu propietari era un noi, per la seva edat era un poc baix, els seus cabells eren marrons i els seus ulls blaus.

Va ser estrany buscar-ho, ho vaig dir perquè estava ajudant un ROBOT, a més, no sabia on estava.

Finalment, se'm va acudir un pla, primer ajudar el robot, després, demanar ajuda perquè m'ajudin a mi i, per últim, tornar a casa de l'àvia.

Aleshores, tindrem una idea, com el robot sap el número de telèfon del seu propietari, preguntam a un adult si ens deixava el seu telèfon, com ens va dir que sí que el trucarem. En saber on estava el seu propietari anam cap a ell i sense fer res més em teletransportarem a casa de l'àvia. Després d'estar un rato pensant m'adoné que era perquè la història s'havia acabat.

El millor bosc 

Hi havia una vegada uns nois d'un barri de Barcelona que van decidir anar de viatge a un bosc, el millor bosc del món. Van arribar i només a l'entrada hi havia molts animals lliures.

Al primer lloc només hi havia arbres molt bonics, com: roures, sequoies, magnòlies i molts més. Les fulles eren molt boniques i de tot tipus de colors, perquè eren a la primavera.

A continuació, van al lloc on només hi ha animals. Eren tots molt bonics, amb un pelatge molt agradable de tocar i amb el ruit de molts ocells era un ambient molt agradable. Hi havia tot tipus d'animals, com: amfibis, mamífers, aquàtics, terrestres i voladors.

Aquell lloc era el millor per a tot tipus d'animals, perquè hi havia rius pels aquàtics i hi havia arbres pels ocells, fins i tot les persones els hi van fer caus.

Seguidament, era hora de menjar a la zona pícnic, van menjar bocadins de bacó amb formatge i xoriço, també olives amb patates. En acabar de menjar tornaran a l'excursió.

Al primer lloc que van anar després de menjar va ser a una muntanya, era molt alta i difícil de pujar caminant, però ho van fer perquè amb amics tot és divertit.

Van acabar de licitar i hi havia unes vistes maravilloses, es veien moltes més muntanyes i el mateix riu amb moltes plantes i flors al voltant. Baixant es van trobar una cova, van entrar per veure que hi havia i van caminar, caminar i caminar. Van sortir i es van trobar una altra muntanya i dalt de tot hi havia un noi meditant, però se'n van anar perquè no el volien molestar. Mentre marxaven el noi els va cridar ”boa sorte”, que vol dir bona sort amb Portuguès.

Adeu, espero que us hagi agradat.

El millor de la vida 

Hi va haver una vegada, que hi havia un nen, i els seus pares, estaven de vacances a Dinamarca, un país europeu.

A aquesta família li encantava anar de viatge, sempre tenien un somriure a la cara. 

El segon dia en què estaven a Dinamarca, s'ho estaven passant genial.

Anaven a veure coses tradicionals, a menjar, a passejar, moltíssimes coses.

El tercer dia també s'ho estaven passant molt bé, però començaven a avorrir-se de Dinamarca. Van arribar a estar 5 dies, i ja no els hi agradava.

Van agafar les seves coses i van a la seva d'Espanya.

Van agafar un altre vol, i van a un altre país, i, sempre estaven de viatge, això provocava que el fill d'aquests parells no pugues anar a l'escola.

El nen ja tenia 10 anys i no havia anat encara a l'escola, i ningú no coneixia aquesta família perquè sempre estaven de viatge.

Va arribar un moment en què ja no tenien tants diners per anar de viatge.

El nen va haver de començar a anar a l'escola, ningú no li feia cas perquè, no sabia ni com estudiar ni res d'aquestes coses, el nen, ja avorrit de l'escola, no sabia què fer. Un dia, va anar a casa dels seus avis, que gairebé mai no havia vist. Al seu avi el coneixia molta gent per ser un home molt savi. El nen, va pensar que com ja estava molt avorrit de l'escola i de fer viatges i que estava molt trist, de totes aquestes coses, li va preguntar al seu avi: “què és el millor de la vida, avi?”

L'avi, va respondre aquesta pregunta amb molta felicitat i amb un somriure a la cara. Li va dir, que el millor de la vida, és estar amb la gent que t'estima, amb els teus amics, parells, mascots, i el nen li va dir que no te ni amics, que els seus pares sempre pensin en els viatges i no en ell...

L'avi li va dir que, la vida, és molt bonica, que ell tracti de buscar el sentit de la vida. 

El nen es va quedar amb les seves paraules, i els va utilitzar. Va anar a l'escola, i va parlar amb algun nen, va arribar a la casualitat, que hi havia un nen que li agradaven les mateixes coses que a ell, i ara sempre hi és. Va fer un amic, després va arribar a casa seva, i va parlar amb els seus pares, que a ell, ja no li agradin els viatges, que ja no li feien cas.

Els parells es van parar a escortar-ho, i van decidir deixar els viatges a un costat per passar més temps amb els seus fills, van agafar els zapats i van a passar al carrer. Van trobar un gosset abandonat al carrer i el van adoptar, es va fer molt amic del nen. El nen ja estava molt content, li va agrader a l'avi, les paraules. I així va començar una vida molt més bonica. I així és com el nen va trobar el millor de la vida i el sentit de la vida.

El somni de la Mariona 

Aquell matí, la Mariona es va despertar com cada dia per anar a escola, però quan va entrar a la cuina per anar a esmorzar, es va trobar un pers! Era el pers que la Mariona li havia estat demanant a la seva mare des de feia dies! El gos era gris, amb ulls blaus i amb un pelatge súper suau. La Mariona estava súper contenta!

-Gràcies, gràcies, gràcies!- va dir la Mariona acariciant el gos.

-De res filla, t'ho has guanyat després de l'excel·lent que sacaràs a l'examen d'anglès.-va respondre la seva mare.

- Sí, bé, parlant d'aquell examen...- va respondre amb una veu tremolosa la Mariona- no importa, deixem-ho córrer.

La veritat és que la Mariona no havia tret un excel·lent a l'examen, havia canviat la nota abans d'arribar a casa, però, tant és, la mare no tenia per què saber-ho.

- Mariona, serà millor que esmorzis, que d'aquí a 10 minuts comença l'escola!- va dir la seva mare mentre preparava un bol amb cereals.

La Mariona va agafar ràpidament el bol de cereals i se'l va enxampar en un sospir.

Després, va agafar la motxilla i va sortir corrents per la porta de casa. Mentre corria per arribar a l'escola, va veure que el pers que li havia regalat la seva mare sortia per la porta del jardí i desapareixia per un carreró sense sortida. La Mariona va decidir seguir el pers, ja que va pensar que no passaria res si faltava un dia a l'escola.

Així que, dit i fet, la Mariona va començar a seguir el gos fins al carreró. Un cop allà, es va amagar darrere d'unes capses de cartó.

-Què deu fer aquí el pers? - es va preguntar a si mateixa.

De cop i volta, el pers ficarà el cap dins una capsa de cartó i hi traurà un collaret! Un preciós collaret d'or amb la inicial M., però llavors, de cop i volta, va sentir que algú la cridava. Era la seva mare! Es va donar un ensurt tan gran que va tropejar amb totes les capses de cartó.

-Mariona, Mariona, Mariona!

- Què?! On soc?!

- Ets aquí, a casa. Has tingut una pesadilla i has començat a cridar-li respondrà la seva mare.

- Llavors, tot ha estat una pesadilla?

- És clar que sí! Ara ves a esmorzar que avui és dissabte i el pare ha fet magdalens - li respondrà la seva mare amb un somriure a la cara.

Però, un temps més tard, després d'esmorzar, la Mariona va decidir anar al carreró a comprovar que havia estat un somni. Al principi no va trobar res al carreró, però, mirant dins d'una capsa de cartó... Hi havia un collaret d'or amb la inicial

Els exploristes 

Hi havia uns nois que eren un grup d'amics que es deien Exploristes, es deien Ivan, Carla i Oscar.

Els agradava explorar el món i fer moltes excursions. I una vegada quan van a la selva es quedaren al·lucinant perquè haurien de recórrer tota la selva per poder arribar on hi havia un camp precioso ple de flors, aigua super bonica i un tessor super gran. Van menjar alguna cosa per agafar força, es van menjar uns bocadins i van cap al tessor corrent, però no era tan fàcil, perquè havien de passar unes proves. Aquelles proves eren: la primera saltar la corda 30 vegades, la segona era fer una volta per tota la selva i l'última de totes era fer 10 flexions.

Quan van acabar de fer totes les proves els van completa tots i van poder anar a pel tessor i se'l van portar i va ser una experiència molt xula.

Finalment, van acabar tots feliços.

Els Superherois de l'Escola la Mitjana

Una nena amb capa verda va descobrir que podia volar! Però no volava com els ocells, volava de veritat, com un superheroi, també tenia superpoders molt xulos: podia fer màgia amb les mans, fer que les coses es moguessin només pensant i que els animals parlessin. Un matí, va veure que el seu millor amic, un pers amb ulleres de sol i capa blava, estava en perill, un senyor mal havia robat tots els juguets del parc i els havia amagat.

- Ajudam! El senyor mal te els joguines! - va cridar el gos, que podia parlar gràcies als seus superpoders.

- És clar que sí - i va començar a volar i volar fins arribar on el senyor mal estava amagant els joguines.

- Què feu aquí? Aquests joguines són meus!

- Què dius senyor! Els joguines són per jugar, no per amagar-los! - va dir la Superheroïna.

- És veritat!

La Superheroïna va fer un moviment amb les mans i va fer que tota la muntanya de arena on estaven escondits els joguines desaparegués.

- Vinga, torna els joguines als nens.

Ell es va quedar molt sorprès i va decidir tornar tots els juguets.

- Està bé, els torno, els torno - va dir, perquè no volia que la Superheroïna i el gos el fessin desaparèixer com la sorra.

- Visca, hem guanyat! - i tots els nens van poder jugar amb els joguines.

Des d'aquell dia, la Superheroïna i el gos van ser els millors amics de l'escola, sempre ajudant a tots i fent que el parc fos un lloc on tothom podia jugar i somriure.

La família alegre i aventurera 

Vet aquí que una vegada hi havia una família molt alegre que vivien en una illa petita, però, encara que no era una família rica, tot el que aconseguien s'ho prenien amb molt de valor. Un dia, estaven treballant per aconseguir menjar, a

En Pere, el fill gran, es va caure a un forat, va caure i caure i va trobar un mapa del tessor. A Pere els hi va ensenyar a la família i se'n van quedar al·lucinant. La Maria, la més intel·ligent i la petita, va explicar que sabia que aquest tipus de mapes havien d'anar al lloc situat del mapa.

Des d'aquell moment va començar la veritable aventura. Primer van construir una barca perquè havien de passar per l'illa de pasqua per trobar un tros del mapa, però quan van arribar a l'illa es van trobar una gent d'una tribu que hi tenia el paper. Van dir qui ho va dir?, que si no aconseguien superar la prova no els hi donarien el paper. Els van explicar la prova, consistia que havien d'encertar totes les fletxas que els donarien a les vint dianes que hi havia i des d'aquell moment que ho van entendre va començar la prova. Començà tirant el Pere, que encertà dinou flets.

Després va continuar la Maria, que va encertar disset. Després el Santi, que era el pare, que va encertar catorze i finalment, la Joana, la mare, que amb molt bona sort, els va encertar totes i els van donar el mapa.

Ara el seu segon destí era anar al desert del Sàhara. Van tornar a licitar a la barca ia anar cap al desert. A l'arribar van veure moltíssimes piràmides i en una d'aquelles van trobar molts sarcòfags ia Pere, sense voler, va obrir un d'aquells i va aparèixer un pallasso que no parava de fer malabars. En un moment es van espantar un munt i sortiran corrents perquè no els atrapés. Es van fixar que el pallasso portava a la mà un tros del mapa i van deduir que l'havien de guanyar per obtenir-lo.

La Maria va pensar un pla, cadascú aniria per un costat diferent perquè el pallasso no pogués atacar-los i així ho van fer, però va passar un inconvenient, de dins d'altres sarcòfags van aparèixer molts pallassos més, però van tornar a idear un altre pla que consistia a fer que tots s'ajuntaran al mateix lloc i quan vinguin. Ho provaran i els funcionarà.

Van ajuntar el tros de mapa per anar-hi, però sortia que el tessor estava situat a dins del mar. 

Dins de la ballena van veure una cosa que brillava, era el tessor! 

Van votar qui agafaria el tessor, li va tocar a Pere i van lligar la ventosa a la barca i la van deixar lentament. En Pere va agafar el tessor i quan va arribar al mateix lloc que els altres, van esperar per sortir i, quan van sortir, es van dirigir cap a la seva illa.

Quan van arribar, a Pere va fer els honors d'obrir-la caixa ia dins hi havia 700.000 euros amb metàl·lic i des d'aquell moment, tota la família va poder gaudir d'una vida magnífica, com ara anar a la ciutat més propera que tenien a comprar un munt de menjar i, com sempre, ho van gaudir molt.

L'Eloi i la Joana 

Hi havia una vegada una noia, que anava pel carrer i de sobte li va venir un noi i va dir:

-Hola, com et dius?-va preguntar molt tímid.

La noia es va quedar vermella com un tomàquet, i li va contestar:

-Hola, em dic Joana!

Seguidament el noi es va presentar, es deia Eloi. Li va proposar si volia anar a menjar un gelat, continuaven caminant fins a la gelateria i va pagar l'Eloi, perquè no volia quedar-se amb mala cara. Van gaudir la tarda junts.

Per la matí l'Eloi va a l'institut igual que la Joana i resulta que hi anaven! Quan va acabar l'Eloi i la Joana les classes, van cap a casa a veure com estava les seves famílies. Seguidament la Joana va anar al parc amb les amigues i l'Eloi amb els amics.

Al dia següent tots dos van a l'institut, però anaven més feliços del normal, perquè era l'aniversari de la Joana i perquè era l'últim dia. Acabà l'institut, la Joana és portaria la sorpresa de la seva vida, perquè l'Eloi li va comprar un ram de flors i li va demanar sortir. La Joana va dir que sí.

Com gairebé cada matí es van aixecar massa tard, l és 2 de la tarda. La Joana va menjar ràpidament perquè havia quedat amb les seves amigues i també amb l'Eloi. 

En canvi l'Eloi va amb molta més tranquil·litat, perquè no se'n recordà que havia quedat 5 minuts després... Joana li va enviar un missatge que sí que havia sortit de casa i ell va contestar:

-A on anem?-va preguntar l'Eloi confós.

-Doncs anem al parc amb els meus amigues!-va respondre la Joana un poc enfadada.

-A doncs jo no ho sabia!?-va respondre l'Eloi.

Seguidament l'Eloi va sortir escopetejat de casa amb la roba que tenia posada.

Quan tots dos van arribar, es van trobar les amigues de la Joana i van parlar de diferents temes.

Fins que algú misteriós va chutar una pilota que va impactar al cap de l'Eloi.

La pilotada que li va donar, era molt forta, que del cop es va desmaiar. La Joana i les seves amigues van trucar a l'ambulància i se'l van emportar. Per sort no tenia res i se'l van emportar cap a casa.

Al dia següent l'Eloi va planejar anar al Jump Park i li sobrava una invitació. Li demanarà a la Joana si volia venir. Quan van arribar el primer en què es van fixar va ser a les piscines d'esponges. Quan ja eren dins jugant, l'Eloi va saltar i va aconseguir una triple tombarella cap enrere. A continuació tots dos jugaran a Dodgeball amb moltes més persones. Ells anaven separats, un anava a l'equip vermell i l'altre al blau. Finalment va guanyar l'equip de la Joana que era el vermell. 

Tots dos estaven molt feliços perquè han passat un dia genial.

La història d'uns petits nans

Fa molt i molt temps en aquell petit poble a les muntanyes, vivien una colla d'amics que un dia van decidir anar a un petit bosc molt bonic, pels dies de Nadal estava tot ple de garlandes i de llums de tots colors. Però després de l'època de carnestoltes tot l'ambient se n'anava i se n'anava fins que el bosc quedava sol i abatut.

Ja no va ser fins al 2023 que el grup d'amics després de Nadal i carnestoltes es van quedar a investigar que feien després amb totes aquelles coses. Disfresses, llums, garlandes... Llavors el grup va agafar rumb cap al bosc i de cop i volta al més profund del bosc van veure una petita llum com les de Nadal. S'apropaven i s'apropaven i tot es veia millor.

Les garlandes les disfresses i tot tipus de complements.

El cap del grup els va dir als seus amics.-Eiii nois mireu, ho hem trobat, ho hem trobat!-.

Tot el grup ben juntet s'apropava i s'apropava fins que de cop a l'estar tan aprop s'adonaren que els propietaris de totes aquelles coses eren uns petits nans que

vivien en aquella petita despensa.

A Sergi, que era el més gran del grup, va decidir preguntar als...

-Què feu aquí vosaltres sols?-

El grup d'amics va esperar que els contestessin, però els nans no els tornaven resposta. El grup d'amics a veure que no els contestaven van decidir fugir. En arribar al poble els amics escampen la informació i tots els habitants del poble volien anar-lo a veure.

Fins que un dia a casa de Sergi va arribar una carta...

Que deia, “A LA GRAN MUNTANYA ESTARÉ I AMB TU EM REUNIRÉ”. A

Sergi en veure el que ficava els hi ensenyarà als seus amics i se'n van dirigir cap al

bosc. Mentre el grup d'amics es dirigia al bosc a casa del Sergi arribava una altra carta. Quedeia...”AL MAGATZEM T'ESPAREARÉ I AMIC JO SERÉ.”

Com que el grup d'amics no havia estat a temps de llegir la carta no s'havien passat. Van arribar a la despensa i van veure que estava tot decorat com en una festa, ells sense per van decidir entrar, i no es van equivocar perquè a dins, inesperadament se'ls esperava a ells. Sorpresos, el grup va preguntar. Què feu aquí? I per primera vegada els nans van respondre.

-”Nosaltres voler ser amics vosaltres”-. I un nan estendrà, la mà.

Ells confosos la van acceptar. Els nans els explicaven que ells eren aquí per culpa de l'alcalde, ja que ell els havia obligat a fer aquell treball.

El grup d'amics va decidir posar fi al pobre sofriment dels nans i els van reprendre al seu bosc on ells podien viure sols i feliços. Els nans agraïts per tot el que havien fet es van arrodillar i se'n van, sense rastre de res més.

De tant en tant els nans i la colla d'amics escriuen cartes de tot allò que l'hi passava.

Fins que un dia...

La història de la Mirabel 

Hi havia una vegada a una escola molt petita on hi havia una nena de 8 anys anomenada Mirabel, era una noia vergonyosa però per dins forta com un roure.

Un dia es va començar a sentir fluixa i cansada però ella seguia i seguia fins que un dia els seus pares es van preocupar molt i la van portar al metge molt preocupats, li van diagnosticar càncer. El metge li va dir que s'havia de prendre un medicament molt fort que li faria caure els cabells.

La Mirabel no es volia sentir diferent als altres, tenia perquè es riguessin d'ella, però un dia plena de força i coratge, va dir el que li passava a la seva millor amiga,

la Carlota. La seva amiga, li va dir que no és preocupis que sempre l'acompanyaria amb tot i que els seus companys de classe no es riurien mai d'ella per aquestes coses, sinó l'acompanyarien en tot. La Mirabel es va quedar més tranquil·la i despreocupada pel que li havia dit la seva millor amiga.

Un dia en despertar la Mirabel va començar a trobar molts cabells pel llit, ella va cridar de seguida als seus pares i li van dir que no es preocupara que era normal que li passis allò, els seus pares de seguida van trucar al metge, la Mirabel es va espantar molt i es va posar a llorar. Aquell dia la Mirabel no va a l'escola, però va a l'hospital. Va acceptar que la seva mestra li digués a tota la classe qui li passava i que faltaria alguns dies a l'escola per fer el tractament, però aniria vinent de tant en tant.

Els companys de la seva classe es van sentir molt mal i alguns es van posar a llorar quan van saber la notícia, i van decidir fer-li un cartell a les hores d'art.

Al cartell hi havia un munt de frases motivadores com: el teu pots, confiem amb tu, estem amb tu i moltes coses més. També al cartell hi havia el seu nom escrit en gegant.

Quan la Mirabel va arribar a l'hospital i es va començar a posar nerviosa ia marejar-se, notava que no podia respirar que s'ofegava i que es volia morir per no patir tant.

Estaven esperant perquè els atinguessin i en aquell moment notava que se li sortia el cor de com estava de nerviosa. De cop criden: Mirabel Erts Oister que està per aquí?

Sí, van dir ells i la Mirabel aixecant la mà amb molta por.

Allà van entrar a una sala amb una gandula i un doctor amb el cabells negres i els ulls blaus cel, amb uns penya-segats platejats i arrodonits. El doctor la va començar a mirar i quan va acabar li van dir que aquell dia canviava el tractament i que si volien ja li podien donar una habitació a l'hospital. Quan anava passant el temps, la Mirabel és sentia més cansada i feta pols però els doctors feien tot el que podien però no entenien perquè encara es sentia mal, la Mirabel s'anava quedant sense cabells però ella seguia esforçant-se.

La Mirabel patia molt però seguia, poc a poc s'anava trobant molt millor, fins que un dia, com tots els altres quan estava tombada al llit mirant la televisió amb els seus pares a l'hospital, van entrar els doctors a la sala i li van dir que es començava a curar i que si tot va bé, la setmana vinent podria anar a casa. feliços i fins i tot se li escaparà alguna llàgrima a tots tres.

Quan va tornar a l'escola van fer una super festa i li van fer molts dibuixos que li havia fet la gent. La Mirabel es va sentir super feliç de veure els seus companys de classe.

La Mirabel va patir molt però ella era molt forta i va aconseguir superar la seva malaltia i tornar a ser com era abans.

TOTS PODEM AMB TOT PERÒ PRIMER HEM DE CONFIAR AMB NOSALTRES MATEIXOS/ES!

La sorpresa

Hi havia vegada una mestra que se n'anava de l'escola per jubilació.

Tots els alumnes estaven tristes, però un d'ells tindria una idea, va dir als seus companys de fer-li una sorpresa de despedida. Aleshores, el mateix dia, van quedar per comprar les coses per a la sorpresa. Van decidir anar a comprar-ho tot: confeti, globus i serpentina per decorar la classe ben maca. Però com ho podien fer si la mestra arribava a la mateixa hora que ells?

Això els va entristir molt, però a una companya se li va acudir una idea molt intel·ligent, va ser que tots els alumnes havien de venir abans d'hora, a l'acollida i decorar-ho tot. Llavors, van demanar als seus pares si es podien quedar a l'acollida i tots els parells van dir que sí perquè els havien explicat tot allò de la sorpresa.

L'endemà, tots els nens es van haver de portar més aviat, però tot era per la sorpresa. En arribar a l'escola tothom va començar a decorar la classe. Quan van acabar seure a la silla tots i va arribar la mestra, van posar música divertida i es van esconder per llençar tot el confeti i la serpentina i van sortir a dir-li que l'estimaven molt.

La mestra se sorprendrà perquè no s'ho esperava que li fessin aquesta sorpresa, els abraçarà a tots, bailaran un rato i després van fer classe.

Al final del dia la mestra va recollir totes les seves coses per marxar de l'escola, van venir altra vegada els seus alumnes a abraçar-la ben fort i dir-li que no se n'anés de l'escola, fins i tot, alguns nens i nenes van començar a llorar, però una nena que estava plorar li va dir:

- Té aquest regal per recordar-nos tots.

Era una caixeta de color blau i hi havia dins una foto que s'havien fet el dia anterior.

- Quina alegria haver compartit aquests anys al vostre costat - va dir la mestra.

I se n'anirà.

La Vida 

Hola, soc un nen de l'escola la Mitjana i visc a Pardinyes, suc a bàsquet al Pardinyes, faig 6è de primària i tinc 12 anys.

Hi ha gent que diu que la vida és una capsa de sorpreses

Però jo crec que diuen ximplesos.

La vida és el que tries tu.

Tot va bé si fas les coses al moment oportú.

Si algú s'equivoca en alguna cosa,

però, després, amor hi posa,

la cosa se soluciona.

El millor és que ha intentat ser una bona persona.

Més tard, et fa reflexionar,

també pensar.

I a tu, et fa millorar.

Has de fer el que tu vulguis

i tot el que creguis.

Fins que més no puguis.

L'aventura del Jordi 

Hi havia un nen que es deia Jordi i que estava al parc jugant amb els seus amics. Un dia els seus pares li van donar una notícia molt bona que era que l'havien apuntat a futbol. Quan va arribar el primer dia a Jordi es va posar molt nerviós, però tot i així, va marcar un gol i els seus companys el van felicitar. Al seu primer partit amb l'equip de futbol, ​​quan estava a punt d'acabar li van fer un penal, el va chutar ell i... el va fallar però els seus companys li van dir no passés res, a la següent marcaràs.

Quan va arribar el dia de l'examen al Jordi va acabar la prova i... Va suspendre.

-Com t'ha anat el dia carinyo? Jordi va respondre: -No gaire bé.

I els parells responen:

-Perquè?

ia Jordi respon:

-Perquè he suspès l'examen i els parells li tornen a respondre: -No passa res, al proper examen aprovaràs.

Era el dissabte, era el segon partit del Jordi amb l'equip de futbol. Jugaven contra l'Athletic club al seu camp encara no havia jugat i ja havia acabat la primera part. Al minut 80 l'entrenador va dir al Jordi que és preparar que era el següent. Quan va sortir al camp portava el braçalet de capità i anaven 6-6. A més, a l'equip del Jordi que era el Pardinyes no li anava gaire bé perquè anaven primers a la lliga i l'Athletic club anava segon un minut d'afegit i penal pel seu equip, i tirava a Jordi tot dependia d'ell el va chutar i... goooooooool del Jordi. Anem molt bé el Jordi gràcies a tu si guanyem el proper partit, som campions de la lliga quan mai hem guanyat cap títol.

La setmana següent en Jordi tenia un examen quan el va acabar ràpidament li van dir la nota i... havia aprovat el Jordi es va posar molt content. Quan va arribar a casa, els seus pares li van preguntar:

-Com t'ha anat l'examen aquesta vegada carinyo?

-Molt bé, he aprovat!!

-Enhorabona carinyo.

Jordi va anar molt content cap a l'entrenament, quan va arribar l'entrenador li va dir al Jordi.

-Molt bé Jordi si segueixes així et fixessin grans equips com ara el Madrid o el Barça.

I el Jordi li va respondre:

-Gràcies entrenador intentaré seguir així. És la final de la copa de la lliga i juguen contra l'AEM ja havia acabat la mitja part i anaven 4-2 guanyant.

L'entrenador estava al vestidor amb els jugadors donant les darreres indicacions.

- Vinga nois això està fet però no afluixeu en defensa, va dir l'entrenador.

-I el teu Josep si marxes per la banda lateral hi haurà moltes més possibilitats de marcar, va dir l'entrenador tot motivat.

Quan els jugadors van entra una altra vegada al camp van fer un canvi, el Josep pel Jordi, però el Jordi no era davanter si no era defensa perquè l'entrenador volia provar aquesta nova tècnica. Era l'últim minut del partit i els van marcar, anaven 4-3 a l'última jugada del partit estaven atacant i al porter se l'havien driblat, el Jordi que estava intentant molestar perquè no llencis el rival però igualment chuta sense cap problema i... li donin al travesser i rebota fora. En aquell moment l'àrbitre xiula el final del partit gràcies Jordi gràcies al teu hem guanyat la lliga.

Quan va acabar la temporada li va a dalt una oferta del Barça i sense pensar va dir que si, en arribar a la Masia estava més nerviós que quan va començar la seva carrera, el que primer van fer a l'entrenament era calentar i després fer un partit. 

Van fer dos equips, quan va començar el partit jugaven amb molta qualitat, al Jordi va marcar un gol de cap. En començar la lliga el primer equip contra el qual jugaven va ser contra el Betis, en Jordi va fer dues assistències, va llançar una vegada i la va fallar. Altres sense porter però igualment van guanyar.

Els altres dies entrenaran molt més de debò i va millora molt de cop i volta, quan era el segon partit de la lliga que jugaven contra el Getafe als últims minuts al Jordi li va fer una segada molt forta i estarà ingressat a l'hospital durant tres mesos i els seus parells que es van enterar li van dir al Jordi no et preocupis tot anirà bé. 

Li van dir que ell podia amb tot. Més tard, quan va entrar el metge, li van dir:

- Ja pots marxar cap a casa però mai més no podràs jugar a futbol. Es va ficar molt trist perquè era el seu somni des que era petit. Quan ja es va recuperar, en Jordi va preguntar als seus parells si podien apuntar-lo una altra vegada a futbol i li van dir que no però ho va intentar més d'una, dues i tres vegades ia la quarta li van dir els seus parells:

-si vols, i és el teu somni... doncs, t'apuntarem però amb una condició. Jordi, si veus que et vol fitxar algun altre equip ho parlarem més seriosament d'acord?

I ell respondrà:

-D'acord mare.

I així és com va acabar la història. Si algun dia teniu un somni com per exemple el del Jordi mai l'oblideu perquè algun dia l'aconseguireu.

Les 7 maravelles del món antic 

Hola, company o companya, soc un nen de l'Escola la Mitjana de 6è A i he escrit

sobre les set maravelles del món antic. I aquestes són cadascuna d'elles:

Gran piràmide de Guiza: va ser construïda entre l'any 2561-2584 aC, els seus constructors van ser els Egipcis, la van construir com a tomba del faraó de la quarta dinastia egípcia. Encara continua en vigor i es localitza a Necròpolis de Guiza.

Jardins penjants de Babilònia: va ser construït l'any 562-605, pels babilonis. Va ser

construïda per l´esposa del dissenyador amb jardins que arribaven als 20 metres d´alçada. Es va destruir al segle I aC per un terratrèmol a l'Hellín, Babel, Iraq.

Estatua de Zeus Olímpia: va ser construïda l'any 456-466 pels grecs. Va ser construïda per meter-la a un edifici que havien construït per passar-la, feia 12 metres

d'alçada. Es va destruir a causa d'un incendi al segle V i es trobava a Olímpia.

Temple d'Àrtemis a Efes: va ser construït l'any 550 aC pels perses, els lidis i els grecs, per dedicar-li a la diosa grega Artemis. Aquest tremp va ser destruït tres

vegades, la primera, per l'herostrat d'Efes, la segona, pels gots i la tercera, per Joan

Crisòstom. L'última destrucció va ser a causa d'un saqueig i va incendiar el tremp, i es localitzava prop de Selçuk província d'Emira, Turquia.

Mausoleu de Salicaràs: va ser construït l'any 351 aC pels perses, grecs i caris, era

aproximadament d'uns 45 metres d'alçada i la van utilitzar com a tomba d'un rei persa.

Va ser destruïda l'any 1494 perquè l'estructura original va ser destrossada per una

inundació i després la van reconstruir i va ser destruïda per un terratrèmol a Boirum

Turquia.

Les aventures d'en Oriol i la Lila 

Alguna vegada us ha agradat viatjar per mons llunyans, doncs a la Lila sí. Fa molt temps la Lila estava a casa fent els deures de matemàtiques que li va demanar el seu mestre, perquè com deia ell, no feia res a l'aula. De cop i volta va arribar l'Oriol amb l'excusa de què s'havia oblidat de fer les tasques, però cinc minuts després, quan no hi havia ningú a l'habitació, li va explicar la història d'un mariner que havia estat segrestat pel Rocco Tron, en un antic edifici en ruïnes.

Lila li va preguntar si necessitava alguna cosa d'ella, va ser quan l'Oriol li va respondre:

-Lila, et considero la meva millor amiga, i ara et necessito més que mai.

M'acompanyaràs?

-La Lila va estar un minut exacte mirant fixament l'Oriol i pensant que aquell mariner la necessitava.

-És clar que t'acompanyaré, però m'has de prometre una cosa, que no ens passarà res.

-A l'Oriol es va quedar callat, no sabia que contestar i molt menys, no sabia que els esperava.

-No et puc prometre que no ens passés res, l'únic que et puc dir és que sempre estarem junts.

-D'acord, anem a salvar-ho

L'Oriol en veure la seva contesta li va ensenyar un mapa que tenia al bolset, sortia el portal que els portaria directament a l'edifici, es van emplenar la motxilla de menjar i van agafar: una linterna, roba (per si havien d'estar més dies), el mapa i per acabar es van endur el seu gos Bucky perquè rastregis al mariner. Quan ja ho tenien tot van anar al lloc indicat, que sorprenentment era detrás de la botiga de menjar. Els dos amics es van espantar del difícil que era trobar el portal, però de cop i volta va aparèixer a Harry, el treballador del supermercat i els va dir:

-Hola nois, m'ha semblat que estigueu buscant alguna cosa.

-diu amb una veu de què sospitava un poc.

-Se que esteu buscant, ofertes per als gelats!- els dos nens van quedar sorpresos, no era allò el que estaven buscant.

-No, no és això, és una cosa més... extravagant.- A Harry ho va entendre tot, el que volien era viatjar a l'edifici en ruïnes.

-Ah! Voleu anar a l'edifici aquell de qui tothom parla!

-Sí, exacte! Però, com ho has sabut?- exclamarà la Lila.

-La gent sempre veu a buscar aquest lloc, per algun mapa o alguna cosa, no ho sé.

-Però... espera! D'on has tret aquest mapa Oriol?

-D'això... de la botiga de baix, per què ho dius?- va preguntar estranyat.

-Potser perquè la tenda es diu “Històries de mentida per fer activitats a

família”?

-Ah. No m'havia fixat mai.- va contestar trist de no haver pogut viatjar amb la seva amiga.

-Marxa a casa, cap de suro, i espero que la següent historieta sigui de veritat.

- va exclamar avergonyida del que havia fet el seu amic.

-D'acord, ho sento de veritat.

-Que sí, que sí, marxa.

I així la Lila va quedar desepcionada per culpa del seu amic, Oriol.

Les vacances de la Laia 

La Laia és una nena d'onze anys i viu a Lleida amb els seus pares i la seva germana petita d'un any i mai no ha sortit del país.

Així doncs, va decidir viatjar a un lloc. Estava entre Londres, Dubai o Brasil.

Però finalment vaig escollir Londres, ja que pots visitar molts llocs en família. Així que va anar corrents a dir-los als seus pares que volia anar a Londres, i ells, van dir que era molt bona idea, ja que mai havia sortit del país. Començaren a fer les maletes i hi compraren els bitllets. Primer van anar amb cotxe a l'aeroport i el van aparcar a un pàrquing molt bonic i van cap a l'avió de sobte perquè la Blau la meva germana petita s'havia fet caca i l'haurien d'anar a canviar. Però al final hi arribem. La Laia estava al·lucinant, mai havia vingut amb avió ni havia vist un avió de tan a prop. Al moment va sentir que la pilot deia:

- Poseu-vos els cinturons estem a punt d'enlairar, sobretot, no obriu les finestres en cap moment i els nens petits han d'anar al vàter amb els adults, moltes gràcies!

La Laia no sabia si està contenta o trista, li bategava el cor a mil.

Quan van baixar de l'avió era de nit, així que van reservar un hotel on es podia veure tot Nova York, la Laia es va posar a llorar d'alegria d'estar allà, era el seu somni fet realitat. per passar-nos-ho pipa.

L'endemà, ens endum amb un sol radian, només de mirar per la finestra sabíem que estàvem a Nova York. Els parells van triar d'anar primer a un lloc on es va

gravar la pel·lícula Harry Potter, quan ho van dir la Laia estava molt contenta, sempre els havia agradat molt Harry Potter, així que van agafar 3 bicicletas, una era que podies portar un nen petit al darrere, les altres ja eren normals, una per la mare i l'altre per la Laia, quan van arribar la vida van anar, flipar, va dir que seria el a un restaurant Italià, la Laia dia que el menjar estava boníssim, després de dinar van al famoso museu d'història, quan van sortir la Laia pensava que aquest museu no li agradaria, però en sortirà més contenta que un gínjol. Com es va fer de nit, van a la famosa torre de Londres, a la Laia va ser el que li va agradar més de tot el dia que havia passat. Es van fer un munt de fotos familiars per recordar aquell dia tan bonic amb família. Hi havia la família supercansats de tot el superdia que havien viscut uns dels millors dies en família de la seva vida. 

Era l'últim dia de la Laia a Londres, així que es van arreglar i es van posar a fer les maletes, i amb un tres i no res, ja era l'hora de dinar, van a dinar a Scarlatti Green de Londres, els va sortir molt car, però un dia és un dia ia més, el menjar estava boníssim a anar a l'hotel. l'avió, la Laia va dormir tot el viatge, tenia molta son, quan es va despertar ja érem a Barcelona, ​​van baixar de l'avió i van a buscar el cotxe al pàrquing, van de camí cap a Lleida, el camí es va fer molt llarg.

Max, el gos xerraire 

Hi havia una vegada un pers que es deia en Max, era un pers molt especial perquè podia parlar! Un dia, mentre jugava al parc amb els amics, va dir:

-Hola, soc Max, voleu jugar amb mi?- tots els nens es van quedar molt sorpresos.

Max els va explicar que li encantava córrer i jugar a la pilota.

-Si em llenceu la pilota, l'aniré a buscar i us la tornaré! - va dir.

Els nens van començar a jugar amb ell i Max corria molt ràpid, agafant la pilota amb la boca i tornant-la. Tots s'ho passaran molt bé. Després de jugar, Max va dir:

- Tinc una idea! Fem un pícnic! - tots els nens es van emocionar i van portar bocadins i sucs.

Max va ajudar a repartir els bocadells i va dir:

- Mmm, això té molt bona pinta!

Des d'aquell dia, en Max va ser el millor amic de tots els nens del parc. Cada cop que es trobaven, Max els explicava històries divertides i jugaven junts. Tothom volia tenir un gos com ell. I així en Max va fer molts amics i va viure feliç per sempre.

Natura 

Hi havia una vegada un nen que és deia Jordi, tenia 11 anys i li encantava la natura, sortir a jugar al bosc i fer excursions amb la família. En Jordi tenia un germanet que es deia Joan i una germaneta que es deia Aina. Se'ls estimava molt.

En Joan anava a l'escola la Mitjana situada al barri de Pardinyes i la seva tutora és deia Leire, cada dia aprenia alguna cosa nova.

Al cap d'un temps els seus germans van començar a parlar així que a l'estiu no s'avorria gens ni mica. Un dia es va perdre fent una excursió va començar a buscar els seus pares i els seus germans, tot i que va fer un munt de quilòmetres als 10km es va adonar que ja havia passat per aquell arbre un massa de cops.

Al cap d'un rato es va fer fosc i va decidir que faria nit allà i que ja continuaria al dia següent buscant el camí cap a casa.

L'endemà es va despertar ben aviat per continuar buscant el camí cap a casa seva, al cap de dues hores caminant va trobar una caseta petita recoberta de dolços. de totes les marques existents, patates i molt més!!!

Llavors li va agafar molt malament de panxa i va a fer les necessitats a l'hort que hi havia detrás de la casa però es va trobar a la bruixa enfadada ja que s'havia menjat la seva casa i li havia embrutat l'hort, la bruixa que estava molt enfurismada el va anar a pegar amb l'escombra. Però quan menys s'ho esperava de la caca va sortir una mongetera màgica que ell va salvar del cop d'escombra però aquella mongetera màgica l'estava portant una cosa peor al castell del gegant situat alcel!

En arribar al castell va pensar que tenia una avantatge, com que era petit era més difícil de veure. Pensà que no estaria mal endur-se alguns dels ous d'or.

Però en intentar aixecar-los va veure que pesava moltíssim.Però de sobte va tenir la millor idea que hi havia al món.

Pensà m' ariscaré,dit i fet.va sortir fent silenci absolut però tot i així el gegant se'n va assabentar i el va començar a perseguir quan va aconseguir arribar al final de la mongetera es va topar una altra vegada amb la bruixa però aquesta vegada estava plorant al costat del que abans era la seva casa.

Tot i així, no li va dir res i va continuar corrent, al cap d'un rato va trobar una caseta feta de fusta, va entrar i va veure que hi havia 3 cadires i els va provar totes una era massa alta l'altra massa baixa però l'última que va provar era perfecta, però la va trencar. Llavors va veure 3 bols amb sopa també els va provar tots tres un estava bullin l'altre congelat, però l'últim que va provar estava perfecte.

Seguidament va anar als 3 llits un era massa tou l'altre era massa tou però l'últim era perfecte tan perfecte que es va adormir.

Quan van arribar els gnoms a casa ho van veure tot fet un desastre, llavors van trobar a Jordi dormint van començar a bailar a jordi i es va despertar amb deu cares d'gnoms alegres.

A Jordi de l'ensurt que es va donar va a fugir cames ajudeu me!!!

Tan córrer tan córrer és cansat i va haver de parar.

De sobte es veia envoltat de la bruixa amb l'escombra a la mà, del gegant del castell i dels deu gnoms tots enfadadissims menys els gnoms que esguien ballant i just en el moment que se n'anaven a llençar tots damunt seu: es va despertar quan es va despertar!!! Resultava que tot allò era un somni recordava el camí a casa.

Al final va arribar sa i estalvi.

La seva família es va alegrar molt en veure'l i no es cansaven de sentir el seu somni

fantasiós.

El regal

A un petit poble, a les afores d'una ciutat, hi havia una escola, ia aquella escola s'estava celebrant l'aniversari d'una mestra.

Li van moltíssims de regals de tots els alumnes, ja que la professora era molt estimada, els regals eren maravillosos: zapats fets pels millors dissenyadors de la ciutat, les millors xocolates, cartes fetes a mà, etc.

Però va ser un regal especialment el que li va encantar. Va arribar a la seva aula una alumna seva, que es deia Victòria, amb una flor a la mà, la flor era molt bonica: tenia els pètals taronges, la tija verda i blava i el seu nèctar era el millor per a les abelles. Però la professora, gràcies als seus coneixements, s'adonarà d'una cosa.

Aquella flor era molt difícil d'aconseguir, ja que només es podia trobar a una muntanya a quilòmetres i quilòmetres de distància del poble.

A l'adonar-se'n, la professora va correr cap a la seva alumna i la va abraçar entre llàgrimes.

- Perquè t'has esforçat tant? - va dir la professora emocionada - Avui he rebut de tot: zapats, collarets, joies, cartes, roses, invitacions a partits de futbol, ​​de bàsquet, de handbol i chaquets.

- D'acord, potser m'he esforçat massa - va dir la Victòria - però creo que és molt difícil donar-li classe a més de 80 alumnes.

En dir això la professora la va agafar encara més fort i va dir: - Amb gent com tu no és tan difícil.

Un dia de pesca

Un cop n'hi havia, un nen que es deia Jordi, sortirà a pescar un bon salmó per cenar. Quan va arribar al riu que sempre hi pescava, es va adonar que tots els peces estaven nedant per l'aire. Va intentar agafar-ne un, però no hi arribava.

Va provar totes les formes possibles per atrapar-los: amb la canya, sobre una pedra, des de dalt d'un arbre... i infinites formes diferents.

Al cap ia la fi, va aconseguir atrapar-ne un de pura sort. Caminà fins a casa seva per fer-ho al foc.

En Jordi era davant la foguera escalfant-se, mentre els flames coïen el peix que havia pescat. Era de nit i tot estava fosc.

Quan pensava que ja no el perseguia, va a parar a descansar. Estava cansat i feia fred, estava lluny de casa i no sabia per on havia d'anar. Estava perdut.

Va començar a caminar fins que es va trobar amb un ogre gegantí i li va preguntar cap a on era casa seva, però l'ogre no li va saber respondre, a canvi va acompanyar-lo a la recerca de casa seva. Durant el viatge, es van trobar amb un home llop, però aquest home llop era amable i bo. Així que els ajudarà. Van caminant i caminant, fins a trobar-se amb un barranc enorme, d'alçada feia cent metres i d'amplada quinze.

A l'home llop se li va acudir una idea fantàstica: agafar un arbre alt i ample, posar-lo horitzontalment i travessar per sobre. I així ho van fer. Quan van acabar de travessar es van trobar una criatura enorme i tenebrosa, era gran i flotava perquè no tenia llits, podia moure les coses sense tocar-los (amb telequinesi). Amb una veu greu va dir per la seva boca pudent i esgarrifant: doneu-me tots els objectes de valor o us menjaré amb menys d'un segon. L'ogre es va preparar per atacar i va començar la lluita; l'ogre li donava cops de puny i l'home llop li moria amb la seva poderosa mandíbula. Al final van aconseguir destruir-lo, però... estaven molt ferits, per això van decidir acampar-hi.

Al dia següent van retrobar el camí, però els feia molta mandra tornar a caminar. Així que van construir un vehicle per desplaçar-se per tot tipus de terrenys: arena, pedres, aquàtics... I així ho van fer.

Finalment, després d'hores i hores de conducció es van trobar una caseta feta a mà, era la d'en Jordi! Va entrar corrent per mirar que fos tot, i sí, hi era tot. Va sortir i els va dir als seus amics: us ho agradeixo molt que m'hagiu ajudat, moltes gràcies... Cadascú se'n va anar per un costat diferent, i, en Jordi, va entrar dins de casa seva. Però, es va oblidar d'una cosa... què era? Doncs que era possible que els llops encara estiguessin a prop... va pensar i pensar fins a tenir una idea: va posar tota mena de paranys per tots els voltants de la casa. Després de tot això, se'n va a dormir. Quan es va despertar, sortirà a fora per veure si havia quedat algun animaló en algun parany, es va trobar a cada parany un llop i va cridar: visca!

Ara ja tinc menjar per un mes enter!

Un paradís 

Hi havia una vegada, a sobre del cel, el paradís. Un lloc on vivien els déus, un lloc, perfecte on hi havia begudes de tots els sabors, un menjar exquisit i un munt de llocs on jugar.

Allí, els déus, s'ho passaven molt bé. Un dia, Zeus, el rei dels déus, va ordenar als déus Ares (el déu de la guerra) ia Atena (la diosa de la saviesa i l'estratègia en batalla) trobar un collaret que li havia robat algú i que no tornessin fins que el trobessin.

Els dos Déus van començar a establir una estratègia:

-Ares, Zeus és el nostre pare com pot fer-nos una cosa així deu ser un parany-. Va dir Atena.

-És veritat, el pare no ens faria una cosa així, va, és igual comencem a buscar que potser és veritat-. Va contestar Ares.

—Tinc una idea!

-De qui sospetis, germana?- va preguntar Ares.

-D'Hermes, el déu dels lladres-. Va contestar.

-D'acord, comencem amb la nostra missió!-

I així, Atena vaig sortir amb un destí, la cort d'Hermes.

Després d'un gran viatge, Atena va arribar a una granja, l'Hermes també és el déu de l'agricultura, és bona idea entrar a una granja i buscar alguna entrada. Va trobar una marca d'un caduceu (que és el símbol del déu hermes) i el va pitxar, una porta gegant es va obrir davant seu.

El gran déu dels lladres es va presentar davant seu, -què vols germaneta?- va dir Hermes.

-Busquis el collaret del llamp de Zeus? -va preguntar Hermes.

-Sí i ​​sé que l'has robat!- va exclamar Atena

-Sí, i què? Ara tinc un poder immens, ni Zeus no pot guanyar-me! - Va enriure's Hermes.

-Ha ha ha, no pots escapar! Mira què tinc! - Digué la diosa.

-No! Els meus zapats alades!- Va cridar ell.

-Et tinc!-es va alegrar Atena.

Després Atena li va treure el penjoll i va tornar. Quan ho va veure Zeus va nomenar Atena i Ares com l'herois de l'Olimp.

Un regal 

Un Dia la Clara va anar a casa seva. Per la seva sorpresa li havia regalat un Gos petit i de color marró.

La seva mare li va dir:

- Això és per tu, que sempre t'esforces en tot.

La Clara va somriure i va dir:

- Gràcies, no calia, mare.

- Tranquil·la filla, sol volia fer-te un regal.

La Clara va abraçar molt fort, però la seva germana va veure que a ella no li regalaven res. Es va introduir trista, però, de cop, la Clara li va dir:

- Què et passa?

La seva germana, quasi plorant, li va contestar trista:

- És que sempre et regalin coses a tu ia mi no em fica trista.

- Potser és perquè no t'esforcis gaire.

- Tens raó.

Des d'aquell dia la germana es va esforçar i, llavors, va arribar el dia.

- Hola fills. Avui tinc un regal per totes dues. Totes dues es van emocionar i van intentar deduir el que era.

La mare, tota feliç, els va donar el regal embolicat.

- El vull obrir ja! - va dir la Clara.

Quan el van obrir era un gosset de color marró.

- Ens encanta! - van cridar.

- M'alegro

- va dir la mare.

Un somni aconseguit 

L'Andrea és una nena que viu amb la seva mare viuda, a una casa al sud de França. Té una vida molt trista, ja que als 6 anys el seu pare va morir. Ella ho viu amb alegria, i el sol i la terra li dóna força cada dia una mica més.

Cada nit abans d'anar-se'n al llit, la seva mare li explica històries fascinants, que la fan pensar. Mentre li explica, es va dormint profundament, i s'imagina les aventures del personatge, volant pel cel, travessant la selva plena d'animals, i nedant pels diferents rius de l'Amazones.

Una nit, l'Alba, la mare de la nena, es va asseure al sofà amb ella, prenent una tassa de te, l'Adriana ja sabia que tocava escortar una de les històries de la seva mare. Així que, es va posar còmoda.

El conte tractava d'una noia que es deia Safi, vivia a l'Àfrica, acompanyada amb els seus pares, els tres germans i el savi avi. Ho tenia tot, al petit poblet: aliment, aigua, jocs, amics...

Però ella volia més, volia veure més món. Com per exemple: la selva plena de plors, sargantanes, i animals exòtics, aquell era el seu somni. Havia passat la seva

infància en aquell poble, sense mai passar cap aventura.

Un dia de pluja, la Safi, va pensar que aquell era el millor moment per dir als seus pares d'anar de viatge pel seu aniversari dels catorze anys, fora del poble, anant a la selva. Als seus pares els va semblar una bona idea marxar uns dies, ja que feia

anys que no surtin de viatge.

L'endemà ja els trobaves a les 7.35 h embarcant les maletes a l'aeroport.

Quan van arribar, se'ls va portar un bus carregat de gent i maletes. Els van deixar a la porta d'una cabana, de paja i de fusta, amb l'estructura feta amb dues aigües. El jardí era d'un estil tropical, amb una taula de pícnic a fora, i amb moltes plantes exòtiques. La Safi i la seva família estava encantada.

L'endemà, es van despertar tots de bon matí, perquè aquell dia els esperava una furgoneta ben d'hora, per poder fer un Tour per la zona. Aquell dia visitarien: un pantà fanganós, uns volcans famosos on poder caminar, i un observatori d'animals.

Quan van arribar al pantà, el guia els va explicar, que no s'havien d'allunyar gaire d'on eren, perquè el pantà era tan espès, que se'ls podria engolir en menys de cinc segons. El germà petit va avançant per la vora del pantà, i la mare ho vaveure, i va correr a salvar el seu fillet, però malauradament la mare va resbalar i va caure dins del pantà. La Safi va sentir una flama intensa que li recorria de la panxa fins al dit petit del peu. Més ràpid que un llamp, el guia i la família, ja es trobaven a la vora de la mare, amb una canya de bambú, per treure la mare del fang, que la xuclava de pressa, i aviat se l'hauria empassat. Quan l'han tret, la mare volia anar ja d'aquell pantà aterrador. Quan van arribar a dalt de tot del volcà, es va sentir un ruit molt fort que venia de per allà, i el terra va començar a tremolar.

La Safi va mirar al cel, i va poder contemplar una pluja de bols grans de foc, i al més enllà es veia la lava com avançava cap a ells. De cop va notar una mà que l'agafava pel braç, i l'estirava. En girar-se es va trobar el seu pare, que nerviós li deia:

-Corre!!

Estaven quasi preparats per pujar a la furgoneta, quan van notar una calor al clatell, com si s'acabés d'obrir un forn i el vapor sortiu disparat cap a tu. La lava els

perseguia. El guia arrencarà de cop, i se'n van en un lloc on no arribava la lava. El nou destí era l'últim, on hi havia tot d'animals. A l'arribar, al pare se li ficarà un plor a l'espatlla, ia la Safi un mico al cap. Hi havia molts animals!

Quan van arribar a la casa, es van estirar tots al llit, i la Safi es va adormir en tocar-lo. les complicacions només són petits obstacles.

I tu, ja saps quina aventura viuràs avui?

Un viatge inesperat  

Hola jo soc la Laia i ara us explicaré la meva història d'un regal d'aniversari inesperat.

Tot comença el dia 14 de gener del 2025, i és el meu aniversari. Encara no m'han donat cap regal i ja m'estranya.

- Què hi puc entrar? -va dir la meva mare.

-Sí - digué jo.

-Tinc el teu regal d'aniversari!!!-

-De debò mama!?-

-Sí, i és un viatge-

-On?-

-A París!-

-No m'ho puc creure! Moltes gràcies mama!-

-Veus fent la maleta que demà ens anem!-

-Val mama ara la faig!-

Per fi ja era el dia d'anar a París i jo com sempre estava molt impacient. Em vaig portar d'hora i quan dic d'hora és d'hora.

50min, falta només 2 minuts per aterrar i com sempre la mare... adormida! Quan ja

havíem arribat a l'apartament on ens allotjarem. Anem a fer la compra, perquè no hi havia res a la nevera i ja de pas unes coses innecessàries.

A la tarda la meva mare em portarà a merender a una pastisseria on venen galetes i croissants. En tornar a casa no m'esperava que tingués un altre regal preparat, i el regal era...

CONTINUARÀ

Una tieta d'allò més divertida 

La Carla era una nena molt divertida, vivia en un poble d'allò més bonic, amb el seu germà gran l'Adrià. Un dia quan van a arreplegar les millors llaminadures del poble van veure la Teresa la seva tieta, qui els estava cuidant el temps que els seus pares eren de viatge a Mallorca. Se'n van a dormir molt a poc a poc, no volien que els veies ja que aquests dies l'havien notat massa estranya. Anava carregada de dos bosses enormes que cridaven molt l'atenció ja que es veien molt pesades, la tieta Teresa es va anar capdinsant al bosc xafarder. És deia així ja que hi havia molts ocells que xafardejaven per tot arreu. Els dos germans van seguir-la, semblava que la tieta Teresa escondia més del que s'esperaven, però, de cop i volta la tieta havia desaparegut, on era? Van passar tota la mata buscant la tieta fins que allà estava. A la vora del riu! Jugant amb un pájar molt petitó, era de color verd i blau, les seves potetes eren petites com una fulla. L'ocell menjava alguna cosa estranya que sortia de les bosses que portava.

L'Adrià li va dir a la Carla -Crec que la tieta portava menjar d'ocell a les bosses-.

Un moment l'Adrià tenia raó, per una vegada l'Adrià tenia raó! Qui la tieta tenia a la bossa era menjar d'ocell!!! L'Adrià i la Carla van decidir sortir del seu amagatall, i deixar que la tieta els veies.-Què feieu aqui amagats?

Doncs escorta tieta t'estavem espiant perquè fa molts dies que t'estem notant molt estranya- va confessar la Carla, una mica avergonyida-. La tieta va fer cara d'espantada i els hi va dir: -No passa res, però, ja sabeu i ja us vaig dir que si necessitaveu alguna cosa podeu parlar amb mi. Ja aprofito per presentar-vos al Verd el meu ocell, oi que és maco? -.

-Sí!!- exclamaran tots dos alhora. A la Carla li agradava molt aquell ocell, però, just en aquell moment es va sentir: PUM!!! -Ospitis!! - va dir la tieta desesperada, el Verd s'havia estampat contra un arbre, per sort estava bé. La tieta els va explicar que al Verd l'havia conegut mentre feia un passeig, sentia el maravellós cant dels ocells, els gripaus nedant per l'aigua calenta de l'estiu. amics. -Tieta ens el podem portar a casa? - va preguntar l'Adrià

-És clar que no!! A Verd és mereix una vida tranquil·la i en pau, no hi ha dret que ens l'enduem cap a casa. Tot seguit la Teresa va agafar a Verd i va marxar, uns segons més tard va aparèixer la tieta sense l'ocell.

Que estrany. Ja eren els deu, la Carla estava sopant i no podia parar de pensar amb en Verd, sospitava molt que la tieta hagués aparegut sense en Verd.

- Carla, Carla - deia sense parar la tieta -. Carla es desperta de seguida, quan esmorzaven l'Adrià encara estava dormint. La tieta li deia que havia notat molt que li preocupava el Verd, ja que estava nerviosa, també li va dir que en aquell mateix moment anirien al bosc xafarder. Tot seguit les dues van caminant durant 10 minuts, era fosc i no es veia gaire res, en un moment quan eren per dins del bosc la Carla es va fixar amb una porta que hi havia al final la tieta li va dir que hi vaig entrar tota sola. La Carla s'hi va ficar al llit lleugerament i quan va veure el que hi havia dins no s'ho podia creure!!!

Cinc anys més tard la Carla es va fer tota una experta d'ocells i encara segueix cuidant d'en Verd

Valenta 

Hi havia una vegada una nena més petita que una formiga però valenta com una exploradora, el seu nom era Bet, ella era russa amb el cabells plens de rínxols, la seva cabellera era llarga, com la d'un lleó i tenia 9 anys.

La Bet vivia a Àger, un petit poble de muntanya, era feliç, ja que Àger era un poble amb molta fauna i natura, els rierols que creuaven els colls de les muntanyes eren preciosos i estaven plens de Roselles, la seva flor preferida, cada dia pujava fins a dalt de tot i agafava un ram amb les més boniques per la vila.

Un dia la seva mare li va anunciar que com que ja era gran, que l'havia apuntada a

uns campaments de dues setmanas, només de sentir la notícia la Bet es va ficar

eufòrica, ella havia estat en un campament però s'hi feia la idea, la foguera

encens al capvespre il·luminant-ho tot, els núvols de sucre fluixos com el cotó,i el

soroll del típic mussol que per la nit fa soroll, i els companys que expliquin històries

de per,la qüestió era que la Bet estava ansiosa per poder viure aventures fora del

seu poble.

El dia del campament va arribar i la Bet ho tenia tot a punt per anar-hi a passar una

bona estada, i fer nous amics, tan sols arribar ella es va fixar en els altres nens i nenes, tots eren súper alts i tenien pinta de tenir 12 o 13 anys, la primera activitat va ser muntar les tendes en les quals dormirien, la Bet va escollir la tenda de color violeta intens i la va muntar amb una altra noia, és deia colònies. Ella estava ben tranquil·la, no li feia res, i la Bet li va demanar si volia ser la seva companya de

tenda i ella li va respondre que sí de seguida, a la Bet ja li començava a agradar això dels campaments.

Cada dia feien milers d'activitats, i totes eren sempre diferents: escalada,

bàdminton, fer de boys escoltes i un munt de coses més, la Bet s'ho passava genial a la piscina, va aprendre a nedar mitjançant les classes de natació de la Lara, la Bet, però trobava a faltar la seva família i no podia deixar de pensar en la seva mare i el seu pare.

L'últim dia de campaments va arribar, la Bet anyorava la seva família, durant l'estada van parlar diverses vegades per telèfon però per fi es podrien veure en persona, l'últim dia sempre es feia un pícnic amb les famílies dels nens i nenes

feia una gimcana, durant el dinar, la família de la Bet i la família de la Lara van xerrar un bon rato, quan va arribar l'hora de fer la gimcana i el monitor els va dir a les famílies i als nens que havien de fer equips de 7 persones, la família de la Lara i la de la Bet es van juntar, a l'equip, mare de la Lara, el seu germà Jan i la Bet. La gimcana va començar i la Bet i la família ho portaven bé. dubte, però també havien estat les úniques...

Els Superherois de l'Escola la Mitjana

 

Una nena amb capa verda va descobrir que podia volar!

ocells, volava de veritat, com un superheroi, també tenia superpoders molt xulos: podia fer màgia amb les mans, fer que les coses es moguessin només pensant i que els animals parlessin.

Un matí, va veure que el seu millor amic, un perr amb ulleres de sol i capa blava, estava en perill, un senyor malament havia robat tots els joguines del parc i els havia amagat.

- Ajuda'm! El senyor mal te els joguines! - va cridar el gos, que podia parlar gràcies als seus superpoders.

- És clar que sí - i va començar a volar i volar fins arribar on el senyor mal estava

amagant els joguines.

- Què feu aquí? Aquests joguines són meus! - Va cridar el senyor, que era molt rondinaire i poc simpàtic.

- Què dius senyor! Els joguines són per jugar, no per amagar-los! - va dir la Superheroïna.

- És veritat! - va dir el gos, que va començar a córrer molt ràpid fins a empènyer una gran pilota cap al senyor.

La Superheroïna va fer un moviment amb les mans i va fer que tota la muntanya de

sorra on estaven escondits els joguines desaparegués.

- Vinga, torna els joguines als nens.

Ell es va quedar molt sorprès i va decidir tornar tots els juguets.

- Està bé, els torno, els torno - va dir, perquè no volia que la Superheroïna i el gos el fessin desaparèixer com la sorra.

 

- Visca, hem guanyat! - i tots els nens van poder jugar amb els joguines.

Des d'aquell dia, la Superheroïna i el gos van ser els millors amics de l'escola,

sempre ajudant a tots i fent que el parc fos un lloc on tothom podia jugar i somriure.

LES AVENTURS D'EN ORIOL I LA LILA

 

Alguna vegada us ha agradat viatjar per mons llunyans, doncs a la Lila sí.

Fa molt temps la Lila estava a casa fent els deures de matemàtiques que li va

demanar el seu mestre, perquè com deia ell, no feia res a l'aula. De cop i volta va

arribar l'Oriol amb l'excusa de què s'havia oblidat de fer les tasques, però cinc

minuts després, quan no hi havia ningú a l'habitació, li va explicar la història d'un

mariner que havia estat segrestat pel Rocco Tron, en un antic edifici en ruïnes. La

La Lila li va preguntar si necessitava alguna cosa d'ella, va ser quan l'Oriol li va

respondre:

-Lila, et considero la meva millor amiga, i ara et necessito més que mai.

M'acompanyaràs? -La Lila va estar un minut exacte mirant fixament l'Oriol i

pensant que aquell mariner la necessitava.

-És clar que t'acompanyaré, però m'has de prometre una cosa, que no ens passarà

res. -A l'Oriol es va quedar callat, no sabia que contestar i molt menys, no sabia que

els esperava.

-No et puc prometre que no ens passés res, l'únic que et puc dir és que sempre

estarem junts.

-D'acord, anem a salvar-ho

L'Oriol en veure la seva contesta li va ensenyar un mapa que tenia al bols,

sortia el portal que els portaria directament a l'edifici, es van emplenar la motxilla de

menjar i van agafar: una llanterna, roba (per si havien d'estar més dies), el mapa i

per acabar es van portar el seu gos Bucky perquè rastregis el mariner. Quan ja ho

tenien tot van anar al lloc indicat, que sorprenentment era detrás de la botiga de

menjar. Els dos amics es van espantar del difícil que era trobar el portal, però de cop

i volta va aparèixer a Harry, el treballador del supermercat i els hi va dir:

 

-Hola nois, m'ha semblat que esteu buscant alguna cosa.-diu amb una veu de què

sospitava una mica.-Se que esteu buscant, ofertes per als gelats!- els dos nens és

van quedar sorpresos, no era allò el que estaven buscant.

-No, no és això, és una cosa més... extravagant.- A Harry ho entendrà tot, el que

volien era viatjar a l'edifici en ruïnes.

-Ah! Voleu anar a l'edifici aquell de qui tothom parla!

-Sí, exacte! Però, com ho has sabut?- exclamarà la Lila.

-La gent sempre veu a buscar aquest lloc, per algun mapa o alguna cosa, no ho sé.

-Però... espera! D'on has tret aquest mapa Oriol?

-D'això... de la botiga de baix, per què ho dius?- va preguntar estranyat.

-Potser perquè la tenda es diu “Històries de mentida per fer activitats en família”?

-Ah. No m'havia fixat mai.- va contestar trist de no haver pogut viatjar amb la seva

amiga.

-Marxa a casa, cap de suro, i espero que la següent historieta sigui de veritat.- va

exclamar avergonyida del que havia fet el seu amic.

-D'acord, ho sento de veritat.

-Que sí, que sí, marxa.

I així la Lila va quedar desepcionada per culpa del seu amic, Oriol.

EL MILLOR DE LA VIDA

 Hi va haver una vegada, que hi havia un nen, i els seus pares, estaven de vacances a Dinamarca, un país europeu.

A aquesta família li encantava anar de viatge, sempre tenien un somriure a la cara.

El segon dia en què estaven a Dinamarca, s'ho estaven passant genial. Iven a

veure coses tradicionals, a menjar, a passejar, moltíssimes coses.

El tercer dia també, s'ho estaven passant molt bé, però començaven a avorrir-se de Dinamarca. Van arribar a estar 5 dies, i ja no els hi agradava.

Van agafar les seves coses i van a la seva d'Espanya.

Van agafar un altre vol, i van a un altre país, i, sempre estaven de viatge, això

provocava que el fill d'aquests parells no pugues anar a l'escola.

El nen ja tenia 10 anys i no havia anat encara a l'escola, i, ningú no coneixia aquesta família perquè sempre estaven de viatge.

Va arribar un moment en què ja no tenien tants diners per anar de viatge.

El nen va haver de començar a anar a l'escola, ningú no li feia cas perquè, no sabia ni com estudiar ni res d'aquestes coses, el nen, ja avorrit de l'escola, no sabia què fer.

Un dia, va anar a casa dels seus avis, que gairebé mai no havia vist. Al seu avi el coneixia molta gent per ser un home molt savi. El nen, va pensar que com ja estava molt avorrit de l'escola i de fer viatges i que estava molt trist, de totes aquestes coses, li va preguntar al seu avi: “què és el millor de la vida, avi?”

L'avi, va respondre aquesta pregunta amb molta felicitat i amb un somriure a la cara.

Li va dir que el millor de la vida és estar amb la gent que t'estima, amb els teus amics, pares, mascots, i el nen li va dir que no te ni amics, que els seus pares sempre pensin en els viatges i no en ell...

L'avi li va dir que, la vida, és molt bonica, que ell tracti de buscar el sentit de la vida.

El nen es va quedar amb les seves paraules, i els va utilitzar. Va a l'escola, i va

parlar amb algun nen, va arribar a la casualitat, que hi havia un nen que li va

agradaven les mateixes coses que a ell, i ara sempre està amb ell. Va fer un amic,

després va arribar a casa seva, i va parlar amb els seus pares, que a ell, ja no

li agraeixen els viatges, que ja no li feien cas.

Els parells es van parar a escortar-ho, i van decidir deixar els viatges a un costat per passar més temps amb els seus fills, agafaran els zapats i passaran al carrer.

Van trobar un gosset abandonat al carrer i el van adoptar, es va fer molt amic del nen. El nen ja estava molt content, li va agrair a l'avi, les paraules. I així  va començar una vida molt més bonica.

I així és com el nen va trobar el millor de la vida i el sentit de la vida.

                                                   RELATS ESCOLA PONTS

L'Ona i el tractament màgic (Premiat) 

Vet aquí que una vegada hi havia una chica que es deia Ona Ella el 11 de febrer d'aquest any feia divuit anys, això implicava triar quina carrera volia fer.

Uns dies abans del seu aniversari es va trobar molt malament i la seva mare la va portar al metge li van dir que no sabien el que li passava així que la van enviar a fer una sèrie de proves a l'hospital Arnau de Vilanova de Lleida allà li van fer unes proves i li van dir que hi havia una gran possibilitat que tingués el càncer sarcoma d'Ewing, però hi enviarien a casa, de tota manera l'Ona tenia esperances que li diguessin que les proves havien anat bé. Uns dies després els enviaren els resultats de les proves.

-Ona!!, va cridar la mare

-Què passa mare?, va preguntar l'Ona

-Ens han enviat els resultats de les proves els mirem?

-Sí!!!

Quan la mare va obrir els resultats els van veure i es van quedar de pedra malauradament les proves no van anar bé, l'Ona tenia càncer. L'endemà ja era l'aniversari de l'Ona i havien d'anar a l'hospital.

-Hola, Ona com estàs? Li va dir el metge.

-Bé. Va respondre l'Ona amb veu trista.

Durant la visita el metge els va dir que li farien unes sessions de quimioteràpia i que hauria d'estar uns quants dies sense anar a institut i que l'haurien d'estar ingressant molt sovint, però que si volia podia fer classe per vídeo conferència sempre que es trobés amb ganes, l'endemà l'Ona va trucar a la seva millor amiga la Ivet li va dir.

-I si surts a les xarxes socials i expliquis tot el que tens i el què vols fer.

L'Ona va dir:

-Sí, doncs no és mala idea.

Uns dies després l’Ona es va començar a trovar-se malament i la van tenir que ingressar,després d'uns dies d'estar ingressada li van començar la quimio. Hi havien dies que estava trista, d’altres que no es trobava tan malament, però ella pensava que tenia als seus pares, al seu germà l’Èric i les seves millors amigues al seu costat. L'Ona com li va dir la Ivet va decidir sortir a les xarxes socials a explicar tot el què tenia i el què volia fer. Al llarg dels dies que va estar a l’hospital, les estones que es trobava bé va decidir buscar informació de com podria curar el càncer que patia, i després de buscar i buscar va trobar un tractament que consistia en que si fa el que més li agrada i es distreu això l’ajuda a no pensar tant en la malaltia i a curar- se més ràpid. Uns dies després l’Ona va penjar el tractament a les seves xarxes socials. I al final entre la quimio, el tractament que va trobar i totes les persones que l’ajudaven en els moments bons i dolents ella es va anar recuperant. Al cap d’un any quan l’Ona ja estava curada va decidir començar a estudiar per fer una carrera, però al final no va voler estudiar Magisteri va voler estudiar Medicina per ajudar a tots aquells nens i nenes que estan  passant per tot el que ella havia pasat.  Avui en dia l’Ona és una gran metgesa i va repartint somriures a totes aquelles persones que estan patint llargues malalties.

La lluita de la Laura  

Hi havia una vegada una nena que es deia Laura. Ella sempre deia que volia ser esportista com tota la seva família (que tots feien voleibol) però no sabia per quin esport fer.

Ella tenia catorze anys o sigui que ja li tocava triar. Al final va decidir començar per jugar a voleibol i es va convertir molt aviat en una bona jugadora professional, fins i tot va guanyar molts trofeus.

Amb només 16 anys, ja feia d’entrenadora als nens i nenes que començaven a jugar. Però un dia va trobar a una amiga seva, la Jana que feia bàsquet i sempre li deia que era un esport molt bonic, que s’ho passava super bé i que pel seu aniversari l’anés a veure ja que jugaven contra el Barça.

I així va ser, pel seu aniversari el dia 2 de setembre, la va anar a veure i es va quedar impressionada de lo bé que ho feia la seva amiga. Al final, a l’acabar el partit, la Laura va anar a felicitar a la Jana que ho havia fet molt bé. Però això no és el que li va impressionar més a la Laura, el que li va impressionar més era que li havia agradat més el bàsquet que el voleibol.

A la nit quan va arribar a casa, la Laura els hi va dir als seus pares que volia canviar d’esport que li agradava més el bàsquet.

La seva mare que des de petita havia jugat a voleibol li va dir:

-Però Laura, fer voleibol és la tradició d’aquesta familia! Tu has guanyat trofeus, ets molt bona jugant-hi i ara vols deixar-ho?

La Laura sense pensar-s’ho dues vegades li va dir a la seva mare:

-Ja ho sé mare que tota aquesta família ha jugat a voleibol i a mi també em fa molta pena que jo no continuï a nivell professional, però ara tinc ganes de provar un nou esport: el bàsquet!!

Aquella setmana, tenia molta feina; havia de comunicar als de la junta directiva de voleibol que volia deixar l’equip i a més a més d’entrenar als nens/es.També es va posar en contacte, amb la seva amiga Jana per donar-li la nova notícia: volia fer bàsquet. Aquesta, ràpidament va comunicar a l’entrenador que la Laura volia començar.

Li van dir que ja es podia afegir als entrenaments quan volgués, faltaven jugadores perquè sempre anaven justes. De moment, començaria a entrenar i més endavant a fer partits amb totes.

Al cap d’un mes d’haver començat amb el bàsquet, ja ho feia força bé i l’entrenador li va dir que podia fer el seu primer partit amb totes, ella es va posar molt contenta.

Després d’un temps d’haver començat, es trobava molt cansada i no podia amb la seva ànima. Va anar al metge del poble, després de fer-li una revisió, no li van trobar res.

Li va demanar unes analítiques i al cap d’uns dies els resultats van donar el pitjor que es podia imaginar: li havien trobat un melanoma múltiple (càncer) que li començava a afectar, tot i que estava en una primera fase.

Aquest càncer no la deixava fer esport, li havia afectat principalment a les cames, es podia escampar per tot el cos.

Els metges li van dir que havia de fer unes sessions de quimioteràpia i s’hauria de quedar a l’hospital durant uns dies.

Tot això ella no ho podia aguantar, estava molt trista, deprimida i enfadada amb sí mateixa… ella que era tan esportista, ara no es podia moure. Els seus pares no la van ajudar gaire perquè es van quedar molt tristos amb la notícia de la salut de la seva filla.

Al cap d’uns dies a l’hospital, va conèixer a un noi de la seva edat que es deia Pep, que tenia la mateixa malatia i aviat es van fer amics. Tots dos estaven enfadats per aquesta malaltia que tenien però poc a poc van conèixer altres nois i noies que estaven en situacions semblants allà a l’hospital.

Cada nit es reunien a una habitació diferent i allà s’ho passaven súper bé: explicaven que havien fet durant el dia, les infermeres i els metges que els havia tocat, explicaven acudits o simplement passaven una bona estona tots junts. Entre tots feien un bon equip. Tots esperaven l’hora per a fer la reunió o la trobada amb moltes ganes.

Un dia que la Laura estava mirant com nevava darrera de la finestra, El metge que la portava, va anar a l’habitació a visitar-la i li va dir que ja li donava l’alta, podia començar a caminar però encara estava fluixa.

Hauria de fer-se revisions cada dos mesos però podia anar-se’n cap a casa i començar a intentar fer vida normal: no s’ho podia creure, per fi!!!

La normalitat li va costar, a l’institut tots la tractaven diferent perquè sabien que havia passat un càncer i els hi feia pena. Ella, això no ho podia soportar, volia ser la Laura d’abans, com sempre.

Va tardar uns quants mesos a recuperar la mobilitat de les cames.

Cap allà al mes de març, es va poder incorporar a l’equip però de moment només entrenant i al cap d’unes setmanes va poder tornar a competir amb les seves amigues que tant desitjava. Poc a poc, va anar agafant el ritme i es va convertir en una de les jugadores més bones.

Al mes de Maig, arribaven les finals de bàsquet. Totes les noies de l’equip només parlaven d’aquestes competicions ja que mai el seu equip havia arribat tant lluny, totes estaven molt nervioses.

Va arribar el dia de la semifinal de bàsquet, jugaven contra el Cervera, al seu camp i després d’un partit molt emocionant, als últims minuts la Jana va marcar un triple que va ser decisiu. Havien guanyat!!

Ara els tocava el repte més gran…. la final era contra el Girona! Va començar el partit, totes estaven molt nervioses.

A la graderia, tenien a tots els familiars, amics i coneguts, una bona afició que les animava molt i les recolzava.

Teniem una esperança de guanyar, ella tenia molt bona punteria i era molt ràpida.

La Laia i la Laura feien una bona combinació, s’entenien molt, Les gironines van anar tot el partit per davant en el marcador, encara que elles a l’últim quart estaven molt cansades i les de l’equip de la Laura van poder recuperar molts punts.

Hi va haver una explosió de crits en aquella pista, quan l’àrbitre va pitar el final del partit! VAN GUANYAR de 2 punts! Molt ajustat……

La mare de la Laura, quan va acabar el partit va dir:

- Has defensat perfectament, el teu lloc és al bàsquet. Moltes Felicitats!!! La Laura no sabia el que el i passava…. Tanta felicitat aquell dia després d’haver estat una any tan dur per a ella a l’hospital i amb aquella malaltia que havia pogut superar! 

Estava tant contenta ara mateix…

Ens demostra que si fem les coses amb ganes i hi posem i·lusió tot es pot fer.

La nena i el colom

Dedicat per a: la gent que sempre es refugien amb els seus éssers estimats.

A l’Aula Hospitalària de Lleida, hi havia una nena que es deia Carla que patia una llarga malaltia amb el seu colom, Blib, que tenia una malformació al coll que li impedia volar correctament.  Ells eren els millors amics i es cuidaven l’un a l’altre, la Carla acaronant al Blib i en Blib jugant amb la Carla.  Ells es van conèixer al parc, un gos i un gat estaven jugant i va caure un ou, pel cop que es va fer li va produir aquesta malformació i la Carla(que encara no tenia la malatia) que passejava amb el seu pare i al veure’l, va prometre que cuidaria de l’au. 

La seva mare es preocupava de que passes molta estona sola sense ningú.

Va arribar el dia del diagnòstic per en Blib.

-Blib va, ja ha arribat el diagnòstic.  (Va dir la Carla amb curiositat).  Espero que et vagi bé.

La mare volia compartir un moment sense ningú, explicant-li com estaven les coses. Les notícies no eren gens bones.

-Mama creus que el Blib estarà bè? -Deia la Carla amb melancolia-  No l’he deixat sol en cinc mesos.

-No et preocupis Carla, segur que està bé -Diu la mare intentant consolar-la. -Sé com et sents al trobar a faltar un ésser que estimes molt.

Malauradament, el diagnòstic confirmava que no volaria.

- En Blib no podrà volar – va dir - podrà tenir una vida cómoda i domèstica, però no podrà estar amb els de la seva espècie.

La Carla al rebre aquesta impactant notícia no pot estar més trista i li diu:

-Blib, ara no pots volar però ho intentarem- Va dir amb una lleu motivació-  Comencem demà.

Les males notícies no venen soles,  la Carla estava patint els símptomes de la seva malaltia: pèrdues de pes molt ràpides, una intensa fatiga fent petits esforços, febre que apareix i desapareix sense prendre medicament: la Carla estava malalta.

Sort que era curable i agafat a temps.  Va tenir que ingressar a l’Arnau de Vilanova per rebre el tractament i curar-se, les jornades eren molt llargues, no podia anar al cole, però, no tot era dolent, quan es trobava millor va poder invertir les hores lliures, per ajudar al Blib amb els seus coneixements sobre robòtica.

-Blib, et sembla bé aquest model? -Va dir la Carla- He fet que pugui fer-te volar, superar tots els obstacles amb facilitat, pot volar fins l’altra punta de la comarca sense descans i es pot recarregar amb energia solar.

En Blib li fa ver una abraçada amb les ales, despedint-se de qui va ser la seva millor amiga.

-Et trobaré molt a faltar Blib- li va dir la Carla plorant d'emoció - Això no és un adéuu, és un fins després.

Un any després la Carla ja s’havia curat i passejant pel parc es troba al Blib, que no estava sol, ja tenia una família i junts van fer un centre de rehabilitació per a aus.

RELATS ESCOLA RIU SEGRE

HAURE DE DEIXAR DE VEURE PEL·LÍCULES!

La nit anterior vaig veure una pel·lícula de terror d’un pallasso i, per oblidar la por que vaig tenir, vaig decidir anar al parc amb la meva millor amiga Andrea.

 Caminant pel parc ens vam trobar un senyor vestit de pallasso donant un espectacle als nens. L’Andrea estava molt emocionada i es volia quedar a veure l’espectacle, però jo estava darrere d’un arbre amb una formiga en la meva mà. De cop, vaig començar a saltar com una nena de 6 anys quan els seus pares li diuen que aniran a PortAventura perquè el pallasso va començar a imitar-me i es va posar al meu costat.

Jo estava tan quieta que un nen li va preguntar al pallasso si jo era una estàtua, però el pitjor va ser que, quan em vaig moure, i el nen va començar a córrer i va caure en un toll. La mare del nen va començar a fer-me bronca i jo no sabia què fer. La meva amiga estava rient i els nens mirant. Jo crec que l’espectacle l’estava fent jo, enlloc del pallasso.

L’Andrea em va agafar del braç i em va portar cap a casa. A mesura que caminàvem, l’Andrea em va dir que jo hauria de deixar de veure pel·lícules! I a la vegada em va dir que, si no em surt bé el meu curset de perruqueria, podria treballar de pallasso, ja que soc molt maldestre. Jo li vaig dir que la bronca me la podria donar en un altre moment, ja que la mare d’aquell nen que va caure estava darrere nostre, amb el seu home. Vam començar a córrer com si la nostra botiga de roba favorita fes descompte del 50%!

 Finalment, l’home de la dona ens va agafar per la camisa i nosaltres ja estàvem preocupades amb pensaments negatius, però el home i la dona ens van donar una abraçada. Jo estava flipant i ells ens van donar les gracies per haver fet que el seu fill s’espantes ja que sempre feia bromes i mai s’espantava.

L’Andrea ja estava tranquil·la i jo també una miqueta. Després de tindre una xarleta amb un cafè, vam anar ja cap a casa i a l’arribar, em va vindre una picor a la ma vaig mirar-me la mà i tenia una picadura Li vaig dir a l’Andrea i també li vaig dir que em convertiria en Spider-man. L’Andrea va agafar tots el electrònics i els va donar a els seus pares, després em va dir que deixaríem de veure pel·lícules per una temporada i a la vegada que em va picar la formiga i que no em faci il·lusions, però jo encara crec que em convertiré en Spider-man...

LA PERSONA QUE MÁS SUERTE TUVO

 Una pareja esperaba a unos gemelos, tenían muchas ganas de tenerlos, pero cuando nacieron vieron que tenían una enfermedad: tenían un parálisis cerebral, entonces la madre no quiso más a su hijo y lo abandonó para quedarse con el otro hijo.

Un hombre que vivía en la calle lo empezó a cuidar, cuando vio la enfermedad que tenía no le importó nada porque no es importante lo físico sino que importa lo que lleva en el interior.

Cada vez que el niño crecía le preguntaba donde estaba su madre y el señor no le contestaba.

Cuando tenía 12 años el señor le dijo que tenía un gemelo y que le abandonaron porque tenía una parálisis cerebral y ya no le querían. Entonces el niño se puso a estudiar para ganar una beca e ir al hospital, pero se le dio muy bien el colegio entonces no le dieron la beca. Se fue triste con el señor porque la deseaba y no se la dieron. Al año siguiente, volvieron a venir y se acordaron de él. Entonce,s le dijeron que no pasaría, pero el les comentó que tenía un gemelo, pero como el nació con una parálisis cerebral le abandonó, un señor que vivía en la calle le cuida y quería la beca para ir al hospital y curarse.

El señor le dio la beca porque le daba pena el niño, cuando el niño llego al hospital le dijeron que no le podían curar porque no existen enfermedades porque lo que importa es el interior, no lo que se ve. Se alegró mucho al escuchar esa frase y le dijo que jamás no cambiaría nada de lo que es.

EL NEN QUE VA ANAR A LA LLUNA 

L’Adam era un nen que tenia molta fascinació per la ciència,i, més en concret, per

l’Astronomia: Galileu Galilei,Copèrnic i Isaac Newton eren els seus ídols.

A classe havia descobert que la Lluna estava a més de 380.000 km de la Terra, però això no seria impediment per complir el seu somni : ell volia arribar-hi. La història que els hi havia explicat el profe Albert no se l’ acabava de creure del tot,una nau com l’Apollo 11 que semblava el cotxe atrotinat del seu besavi Ramon...com era possible...que va...ell seria el primer...sens dubte!

Hauria de remenar al traster per trobar una indumentària apropiada,no podia anar amb texans ni samarreta,per més que l’agradessin i per més que era el que portava cada dia. Pel seu aniversari demanaria als pares un llibre de planetes,constel·lacions i estrelles,tota la seva vida d’ara endavant es reduiria a aquelles bales suspeses a l’aire.

Havia de trobar la manera de recaptar els diners suficients per contractar algú que li fes una escala tan llarga i segura que li permetés arribar a la Lluna,que els arquitectes són cars és una realitat, però això no importava, al seu cap bullien les idees sobre el món infinit.

L’endemà es va presentar al cole amb una pancarta que deia “Un euret i estaré satisfet. Projecte científic”. Els companys i els professors es van solidaritzar tant amb ell que al segon trimestre ja tenia els diners suficients.

La seva escala era tan perfecta que l’Adam va reunir a tota la seva comunitat per al gran dia, el 14 d’agost passaria a la història,l’Adam va començar a pujar un esglaó darrere l’altre fins que la va tenir a tocar. En aquell momento, l’Adam tenia tanta gana que va començar a menjar-se la Lluna. Què bona que estava!

L’Adam al baixar va explicar a tot el món que la Lluna tenia gust de formatge.

EN PETIT BRUNO

 En Bruno era un nen d’onze anys com qualsevol altre, molt sa, esportista, optimista i graciós.

Vivia en una casa humil al barri de Bon pastor (Barcelona).

 Un dia, de sobte, en Bruno va començar a tenir febre i calfreds. La seva mare va decidir portar-lo al metge i li van començar a fer una base de proves. Van estar molta estona fent-les i per desgràcia li van detectar Leucèmia. El característic somriure del Bruno va marxar de la seva cara i va preguntar:

- Mare, que es la leucèmia?

- Bruno es un tipus de càncer- va dir la seva mare agafant-li la mà.

En Bruno va dir que no passava res, i va fer una acudit com sempre feia.

Quan va arribar a casa, es va apuntar a un concurs humorístic de monòlegs.

En Bruno va començar a dissenyar acudits amb castellà. El primer deia « hay un español, un ingles, un chino i un frances que van en un avión,

l pilot diu: hi ha molt de pes cal reduir. Diu el francès: per França i les truites que em  llenço de genolls (es tira de l'avió). Diu el pilot: més pes. Diu l'anglès: per Anglaterra i la seva cervesa que em llenço de cap (es tira). Diu el pilot: més pes. Diu l'espanyol : per Espanya i pel seu vi que llenço al xinès( l'espanyol procedeix a tirar al xinès per l'avió). Aleshores, a Bruno va fer uns deu acudits quan va finalitzar. Van anar passant els dies ia Bruno seguia fent el tractament i se li caia el cabells. Van passar dos mesos, ia Bruno es va presentar al concurs i va guanyar amb l'acudit que havia dit uns mesos abans. A Bruno va guanyar diners, i amb la seva mare van decidir invertir el diners en el tractament, ia estudiar una mica més sobre la leucèmia.

Actualment a Bruno ha superat el càncer i és doctor per nens petits que pateixen aquesta malaltia.