RELATS ESCOLA EL ROSER-TORRE-SERONA
Aventura a la urba
Hi havia una vegada, un nen que estava caminant per la urbanització del seu poble i va veure una fusta al terra amb tornillos oxidats. Justament estava fent una base de refugi per jugar amb la seva amiga.
El nen va xafar uns quants tornillos per doblegar-los i ho va fer be però al següent tornillo el va xafar i se’l va clavar. Li va dir a la seva amiga que no crides els seus pares però no va fer cas i els va cridar fi.
La nena li va dir: -Estic aquí per tu en cada pas del camí. Junts/a, podem superar qualsevol cosa!
El van portar a l’hospital urgent!!
El nen es va curar-se i van seguir vivint més aventures.
La botiga més gran del món
Hi havia una vegada, una noia que es deia Alba, i que vivía al Carrer Major de Lleida. Va sortir a mirar a una botiga que es deia ‘’ELS ENCANTERIS’’. Va entrar a la botiga, i va veure uns pantalons molt bonics de color blau cel, i sel’s va comprar.
Va arribar a casa, es va emprovar els pantalons, i va començar a volar , i a fer totalló que somiava feia molt i molt de temps…
Es va ficar molt contenta, i li va anar a ensenyar als seus pares. -Wala!!! Va dir el seu pare. tots dos s’en van anar a comprar uns igualets, després tothom es van comprar aquells pantalons.
Per tant, una botiga de tant sols 70 m va revolucionar tot el món, així doncs, una cosa molt petita pot revolucionar el món sencer!
CONTE CONTAT, JA S’HA ACABAT
La valentina i el seu os de peluix
Havia una vegada, una nena que es deia Valentina i el seu ós de peluix que es deia Manchitas. Sempre estaven junts i jugaven, pintaven, anaven a llocs ... però un dia la Valentina com cada dia va passar tot el dia amb el Manchitas fins que unes nenes es van burlar d'ella i quant va tornar a casa el va deixar tancat en un baül.
I així van anar passant els dies i el Manchitas cada dia que passava estava més trist i un dia es va cansar i va decidir que per la nit podia parlar amb la Valentina.
Per la nit la Valentina va començar a escoltar sorolls i li va agafar molta por fins que va veure que venia del baül i decidida el va obrir i va veure al seu ós de peluix Manchitas i la valentina va recordar lo que va passar.
L’ os li va dir :
- Hola valentina em recordes? Et trobo molt a faltar.
La Valentina va dir:
-Si ho sento molt emmm es que em feien molta burla per tenir-te.
L’os ho va entendre i li va dir que si podien ser amics però la nena ja no era petita i no tenia ganes de jugar, però tampoc volia que estès trist i sol.
Va tindre una súper idea, la nena li va explicar tot l’os i l’os estava molt content perquè encara que no estigues amb la Valentina no estaria sol .La idea era donar-li a la seva cosina petita que estava a l’hospital i així tots estarien la mar de contents.
Al final tots estaven molt contents!!!
L'illa amagada (3r Premi)
Havia una vegada, un nen que es deia Pau. Al Pau li agradava molt explorar i jugar. Un dia el pau va pujar amb bicicleta a una muntanya amb el seu pare, la muntanya era molt alta i va veure una illa a lo lluny. El Pau volia anar a l’illa amb la barca del seu pare però el seu pare li va dir que no.
Van tornar cap a casa seva i van sopar parlant de l’illa, i el Pau va dir:
-Pare perquè no podem anar a l’illa?
I el seu pare va contestar:
-Perquè està molt lluny i no podem passar.
El Pau va tornar a preguntar:
-Però perquè pare?
I el pare va dir:
-Perquè el riu està tallat per dos muntanyes i no podríem arribar amb barca.
El Pau, seguit de la contesta del pare va anar a dormir. Va somiar que amb un avió anava a l’illa i trobava un tresor amb joies i monedes d’or. El pau es va despertar i va anar al llit del pare i la mare i va dir:
-Pare, pare despertat ja! Ja sé com podríem arribar!
El pare es va despertar i va dir:
-Com podem arribar?
-Amb avió!- Va exclamar el nen.
El pare va llogar un avió i van anar a l’illa. Van explorar una cova i van trobar una caixa amb joguines de tot tipus. Van tornar a casa i el pare li va dir al nen:
-Pau, podem donar les joguines als nens del hospital per a que juguin i siguin feliços.
-Si, bona idea!
RELATS ESCOLA LA MITJANA
Benvinguda Primavera (Premi Poesia)
Hola, soc un nen de Lleida, visc al barri de Pardinyes i estudio a l’escola la Mitjana.
El meu aniversari és el dia vint de març, que és el dia que comença la primavera i jo crec que és l’estació de l’any més bonica de totes. I per això, et dedico aquest poema:
BENVINGUDA PRIMAVERA
Després d’un hivern ben gelat, arriba un dia molt assolellat.
Tots tenim ganes del vermut del diumenge al sol,
i agafar la pilota i fer un partidet de futbol.
Els arbres florits fan bonic,
i sobretot si vas sense abric.
A la primavera hi ha molt bon ambient,
dinars, calçotades i bona gent.
Després d’aquesta estació vindrà el millor,
les vacances de l’escola,
que això sí que mola!
Amb això m'acomiado, espero que t’hagi agradat aquest poema, que hagis passat una bona estona i que ho hagis gaudit.
La màquina del temps
27 d’agost del 2083, en algun lloc de la costa catalana.
-Avi va, que vull un gelat! - aquest nen és el Max, el protagonista i té 11 anys.
-Max, que ja sóc vellet, no corris tant! - ell és el Jordi i és l’avi del protagonista, té 70 anys. El Max comença l’escola l’endemà i han sortit a fer l'última caminada de les vacances.
En Max comença a córrer cap a la parada de gelats però abans de girar la cantonada veu la porta oberta d’un garatge.
- Avi, has vist això?- li pregunta - És un garatge amb la porta oberta, puc entrar a
tafanejar una mica?
-Has vist si hi ha algú o alguna cosa allí a dins - li diu el Jordi.
-No-li respon el Max ben convençut.
-Doncs, som-hi!-li diu l’avi.
Entren i veuen una cosa gegant de 2 metres d’altura i 3 d’amplada coberta per una
tela de cotó, després de treure-la descobreixen un artefacte de metall amb moltes
trompes, llavors una pantalleta s’engega i mostra una data: 1 d’abril de 1939.
-No, crec que sigui el que jo penso...- pensa en veu alta el Jordi.
-Que és?- el talla el Max.
-...una màquina del temps - acaba el Jordi.
El Jordi modifica la data i fica: 20 de maig de 1992, a l’estadi de Wembley.
Finalment, acaben entrant-hi, el Max pitja el botó “Viatjar” i un agradable pessigolleig els travessa, després senten com si els reduissin a una pilota de billar, però per sort seva aquesta sensació només dura 0.001 mil·lisegons. Al sortir han de completar una endevinalla: en quina fórmula es representa l’aigua.
El Max és el primer en respondre: - H2O - respon com un llamp. La porta fa “CLINC” i s’obre.
-On m’has portat, avi?- pregunta el Max.
-Doncs mira, t’he portat on el Barça va guanyar la seva primera Champions League, ara fa 91 anys!- respon el Jordi molt entusiasmat.
Paguen l’entrada a l’estadi i hi entren. Van a comprar alguna cosa per menjar, perquè el Max està mort de gana i també molt preocupat.
-Quant de temps ha passat a casa nostra, avi?- li pregunta el Max.
El llibre màgic
Hola, em dic Júlia i avui m’ha passat una cosa impressionant.
Estava caminant tranquil·lament pel jardí de casa de la meva àvia quan, de cop i volta, veig una caixa que mai havia vist. Era verda i tenia molta brutícia al damunt.
Quan em vaig apropar es va obrir sola, em vaig apropar una mica més i l'únic que vaig veure va ser un llibre.
Després d’una estona pensant si agafar-lo o no, el vaig agafar i quan el vaig obrir va ser com anar al futur amb una màquina estranya.
De sobte, vaig sentir com algú em cridava a l’orella, vaig obrir els ulls i vaig veure un robot, però un robot estrany, era llarg, tenia la cara rodona i en lloc de peus es desplaçava amb rodes. Em va dir que es deia Max, també em va preguntar si li deixava el meu telèfon perquè s'havia perdut i no troba al seu propietari, el problema era que jo no tenia telèfon, però li vaig dir que l’ajudaria a buscar-lo. Em va dir que el seu propietari era un noi, per la seva edat ell era una mica baix, els seus cabells eren marrons i els seus ulls blaus.
Va ser estrany buscar-lo, ho dic perquè estava ajudant un ROBOT, a més, no sabia on estava. “Què passa si no puc tornar a casa?”, he pensat, però no podia deixar sol al robot, em feia pena.
Finalment, se’m va acudir un pla, primer ajudar al robot, després, demanar ajuda perquè m’ajudin a mi i, per últim, tornar a casa de l'àvia.
Llavors, vam tenir una idea, com el robot sap el número de telèfon del seu propietari, vam preguntar a un adult si ens deixava el seu telèfon, com ens va dir que sí el vam trucar. Al saber on estava el seu propietari vam anar cap a ell i sense fer res més em vaig teletransportar a casa de l’àvia. Després d’estar una estona pensant em vaig adonar que era perquè la història s'havia acabat.
El millor bosc
Hi havia una vegada uns nois d'un barri de Barcelona que van decidir anar de viatge a un bosc, el millor bosc del món. Van arribar i només a l'entrada hi havia molts animals lliures.
Al primer lloc només hi havia arbres molt bonics, com: roures, sequoies, magnòlies i molts més. Les fulles eren molt boniques i de tot tipus de colors, perquè eren a la primavera.
A continuació, van anar al lloc on només hi ha animals. Eren tots molt bonics, amb un pelatge molt agradable de tocar i amb el soroll de molts ocells era un ambient molt agradable. Hi havia tot tipus d’animals, com: amfibis, mamífers, aquàtics, terrestres i voladors.
Aquell lloc era el millor per a tot tipus d’animals, perquè hi havia rius pels aquàtics i hi havia arbres pels ocells, fins i tot, les persones els hi van fer caus.
Seguidament, era hora de menjar a la zona pícnic, van menjar entrepans de bacó amb formatge i xoriço, també olives amb patates. En finalitzar de menjar van tornar a l'excursió.
Al primer lloc que van anar després de menjar va ser a una muntanya, era molt alta i difícil de pujar caminant, però ho van fer perquè amb amics tot és divertit.
Van acabar de pujar i hi havia unes vistes meravelloses, es veien moltes més muntanyes i el mateix riu amb moltes plantes i flors al voltant. Baixant es van trobar una cova, van entrar per veure que hi havia i van caminar, caminar i caminar. Van sortir i es van trobar una altra muntanya i dalt de tot hi havia un noi meditant, però van marxar perquè no el volien molestar. Mentre marxaven el noi els va cridar ”boa sorte”, que vol dir bona sort amb Portuguès.
Adeu, espero que us hagi agradat.
El millor de la vida
Hi va haver una vegada, que hi havia un nen, i els seus pares, estaven de vacances a Dinamarca, un país europeu.
A aquesta família li encantava anar de viatge, sempre tenien un somriure a la cara.
El segon dia en el que estaven a Dinamarca, s’ho estaven passant genial.
Anaven a veure coses tradicionals, a menjar, a passejar, moltíssimes coses.
El tercer dia també, s'ho estaven passant molt bé, però començaven a aburrir- se de Dinamarca. Van arribar a estar 5 dies, i ja no els hi agradava.
Van agafar les seves coses, i van anar a la seva d'Espanya.
Van agafar un altre vol, i van anar a un altre país, i, sempre estaven de viatge, això provocava que el fill de aquests pares, no pugues anar a l’escola.
El nen ja tenia 10 anys i no havia anat encara a l’escola, i, ningú coneixia a aquesta família perquè sempre estaven de viatge.
Va arribar un moment en el que ja no tenien tants diners per anar de viatge.
El nen va haver de començar a anar a l’escola, ningú li feia cas perquè, no sabia ni com estudiar ni res d’aquestes coses, el nen, ja avorrit de l’escola, no sabia que fer. Un dia, va anar a casa dels seus avis, que casi mai havia vist. Al seu avi el coneixia molta gent per ser un home molt savi. El nen, va pensar que com ja estava molt avorrit de l’escola i de fer viatges i que estava molt trist, de totes aquestes coses, li va preguntar a el seu avi: “que es el millor de la vida, avi?”
L’avi, va respondre aquesta pregunta amb molta felicitat i amb un somriure a la cara. Li va dir, que lo millor de la vida, es estar amb la gent que t'estima, amb els teus amics, pares, mascotes, i el nen li va dir que no té ni amics, que els seus pares sempre pensen en els viatges i no en ell...
L’avi li va dir que, la vida, es molt bonica, que ell tracti de buscar el sentit de la vida.
El nen es va quedar amb les seves paraules, i va utilitzar-les. Va anar a l’escola, i va parlar amb algun nen, va arribar a la casualitat, de que havia un nen que li agradaven les mateixes coses que a ell, i ara sempre està amb ell. Va fer un amic, després va arribar a la seva casa, i va parlar amb els seus pares, de que a ell, ja no li agraden els viatges, que ja no li feien cas.
Els pares se van parar a escoltar lo, i van decidir deixar els viatges a un costat per passar més temps amb els seu fill, van agafar les sabates i van anar a passejar al carrer. Van trobar un gosset abandonat al carrer i el van adoptar, es va fer molt amic de el nen. El nen ja estava molt content, li va agrair a el seu avi, les seves paraules. I així va començar una vida molt més bonica. I així és com el nen va trobar lo millor de la vida i el sentit de la vida.
El somni de la Mariona
Aquell matí, la Mariona es va despertar com cada dia per anar a l’escola, però quan va entrar a la cuina per anar a esmorzar, es va trobar un gos! Era el gos que la Mariona li havia estat demanant a la seva mare des de feia dies! El gos era gris, amb ulls blaus i amb un pelatge súper suau. La Mariona estava súper contenta!
-Gràcies, gràcies, gràcies!- va dir la Mariona acariciant el gos.
-De res filla, t’ho has guanyat després de l'excel·lent que vas treure a l'examen d'anglès.-va respondre la seva mare.
- Sí, bé, parlant d’aquell examen...- va respondre amb una veu tremolosa la Mariona- no importa, deixem-ho córrer.
La veritat és que la Mariona no havia tret un excel·lent a l'examen, havia canviat la nota abans d’arribar a casa, però, tant és, la mare no tenia per què saber-ho.
- Mariona, serà millor que esmorzis, que d'aquí a 10 minuts comença l'escola!- va dir la seva mare mentre preparava un bol amb cereals.
La Mariona va agafar ràpidament el bol de cereals i se'l va cruspir en un sospir.
Després, va agafar la motxilla i va sortir corrents per la porta de casa. Mentre corria per arribar a l’escola, va veure que el gos que li havia regalat la seva mare sortia per la porta del jardí i desapareixia per un carreró sense sortida. La Mariona va decidir seguir el gos, ja que va pensar que no passaria res si faltava un dia a l’escola.
Així que, dit i fet, la Mariona va començar a seguir el gos fins al carreró. Un cop allí,
es va amagar darrere d’unes capses de cartó.
-Què deu fer aquí el gos? - es va preguntar a si mateixa.
De cop i volta, el gos va ficar el cap dins d’una capsa de cartó i hi va treure un collar! Un preciós collar d’or amb la inicial M., però llavors, de cop i volta, va sentir que algú la cridava. Era la seva mare! Es va donar un ensurt tan gran que va ensopegar amb totes les capses de cartó.
-Mariona, Mariona, Mariona!
- Què?! On soc?!
- Estàs aquí, a casa. Has tingut un malson i has començat a cridar - li va respondre la seva mare.
- Llavors, tot ha sigut un malson?
- És clar que sí! Ara ves a esmorzar que avui és dissabte i el pare ha fet magdalenes - li va respondre la seva mare amb un somriure a la cara.
Però, una estona més tard, després d’esmorzar, la Mariona va decidir anar al carreró a comprovar que havia sigut un somni. Al principi no va trobar res al carreró, però, en mirar dintre d’una capsa de cartó... Hi havia un collar d’or amb la inicial
Els exploristes
Hi havia uns nois que eren un grup d'amics que es deien Exploristes, es deien Ivan, Carla i Oscar.
Els agradava explorar el món i fer moltes excursions. I una vegada quan van anar a la selva es van quedar al·lucinant perquè van haver de recórrer tota la selva per poder arribar on hi havia un camp preciós ple de flors, aigua super bonica i un tresor super gran. Van menjar alguna cosa per agafar forces, es van menjar uns entrepans i van anar cap al tresor corrent, però no era tan fàcil, perquè havien de passar unes proves. Aquelles proves eren: la primera saltar la corda 30 vegades, la segona era donar una volta per tota la selva i l’última de totes era fer 10 flexions.
Quan van acabar de fer totes les proves les van completa tots i van poder anar a pel tresor i se’l van emportar i va ser una experiència molt xula.
Finalment, van acabar tots feliços.
Els Superherois de l’Escola la Mitjana
Una nena amb capa verda va descobrir que podia volar! Però no volava com els ocells, volava de veritat, com un superheroi, també tenia superpoders molt xulos: podia fer màgia amb les mans, fer que les coses es moguessin només pensant i que els animals parlessin. Un matí, va veure que el seu millor amic, un gos amb ulleres de sol i capa blava, estava en perill, un senyor dolent havia robat totes les joguines del parc i les havia amagat.
- Ajudam! El senyor dolent té les joguines! - va cridar el gos, que podia parlar gràcies als seus superpoders.
- És clar que si - i va començar a volar i volar fins arribar on el senyor dolent estava amagant les joguines.
- Què feu aquí? Aquestes joguines són meves! - Va cridar el senyor, que era molt rondinaire i poc simpàtic.
- Què dius senyor! Les joguines són per jugar, no per amagar-les! - va dir la Superheroïna.
- És veritat! - va dir el gos, que va començar a córrer molt ràpid fins a empènyer una gran pilota cap al senyor.
La Superheroïna va fer un moviment amb les mans i va fer que tota la muntanya de sorra on estaven amagades les joguines desaparegués.
- Vinga, torna les joguines als nens.
Ell es va quedar molt sorprès i va decidir tornar totes les joguines.
- Està bé, les torno, les torno - va dir, perquè no volia que la Superheroïna i el gos el fessin desaparèixer com la sorra.
- Visca, hem guanyat! - i tots els nens van poder jugar amb les joguines.
Des d’aquell dia, la Superheroïna i el gos van ser els millors amics de l'escola, sempre ajudant a tots i fent que el parc fos un lloc on tothom podia jugar i somriure.
La família alegre i aventurera
Vet aquí que una vegada hi havia una família molt alegre que vivien en una illa petita, però, encara que no era una família rica, tot el que aconseguien s’ho prenien amb molt de valor. Un dia, estaven treballant per aconseguir menjar, en
Pere, el fill gran, es va caure a un forat, va caure i caure i va trobar un mapa del tresor. En Pere els hi va ensenyar a la família i es van quedar al·lucinant. La Maria, la més intel·ligent i la petita, va explicar que sabia que aquest tipus de mapes havien d’anar al lloc situat del mapa.
Des d'aquell moment va començar la veritable aventura. Primer van construir una barca perquè havien de passar per l’illa de pasqua per trobar un tros del mapa, però quan van arribar a l’illa es van trobar una gent d'una tribu que tenien el paper. Van dir qui ho va dir?, que si no aconseguien superar la prova no els hi donarien el paper. Els van explicar la prova, consistia en que havien d’encertar totes les fletxes que els hi donarien a les vint dianes que hi havia i des d'aquell moment que ho van entendre va començar la prova. Va començar tirant el Pere, que va encertar dinou fletxes.
Després va continuar la Maria, que en va encertar disset. Després el Santi, que era el pare, que va encertar catorze i finalment, la Joana, la mare, que amb molt bona sort, les va encertar totes i els van donar el mapa.
Ara el seu segon destí era anar al desert del Sàhara. Van tornar a pujar a la barca i a anar cap al desert. A l'arribar, van veure moltíssimes piràmides i en una d’aquelles van trobar molts sarcòfags i en Pere, sense voler, va obrir un d’aquells i va aparèixer un pallasso que no parava de fer malabars. En un moment es van espantar un munt i van sortir corrents perquè no els atrapés. Es van fixar que el pallasso portava a la mà un tros del mapa i van deduir que l'havien de guanyar per obtenir-lo.
La Maria va pensar un pla, cadascú aniria per un costat diferent perquè el pallasso no pogués atacar-los i així ho van fer, però va passar un inconvenient, de dins d'altres sarcòfags van aparèixer molts pallassos més, però van tornar a idear un altre pla que consistia a fer que tots s'ajuntessin al mateix lloc i quan vinguessin els pallassos sortir del pas i que tots es xoquessin. Ho van provar i els va funcionar.
Van ajuntar el tros de mapa per anar , però sortia que el tresor estava situat a dins del mar. Seguidament, van anar-hi i, de cop i volta, se'ls va engolir una balena.
Dins de la balena van veure una cosa que brillava, era el tresor! No sabien com agafar- lo perquè estava exactament a la gola i una altra vegada la Maria va pensar un pla. Que era que lligarien una ventosa a la barca, es desllaçarien i algú al baixar agafaria el tresor i en aquell moment estirés la ventosa. I així van fer-ho!
Van votar qui agafaria el tresor, li va tocar a en Pere i van lligar la ventosa a la barca i van deixar-la lentament. En Pere va agafar el tresor i quan va arribar al mateix lloc que els altres, van esperar per sortir i, quan van sortir, es van dirigir cap a la seva illa.
Quan van arribar, en Pere va fer els honors d'obrir-la caixa i a dins hi havia 700.000 euros en metàl·lic i des d'aquell moment, tota la família va poder gaudir d’una vida magnífica, com per exemple, anar a la ciutat més propera que tenien a comprar un munt de menjar i, com sempre, ho van gaudir molt.
L’Eloi i la Joana
Hi havia una vegada una noia, que anava per el carrer i de repent li va venir un noi i va dir:
-Hola ,com et dius?-va preguntar molt tímid.
La noia es va quedar vermella com un tomàquet, i li va contestar:
-Hola, em dic Joana!
Seguidament el noi es va presentar, es deia Eloi. Li va proposar si volia anar a menjar un gelat, continuaven caminant fins a la gelateria i va pagar l’Eloi, perquè no volia quedar-se amb mala cara. Van disfrutar la tarda junts.
Per el matí l’Eloi va anar a l’institut a l' igual que la Joana i resulta que anaven al mateix! Quan va acabar l’Eloi i la Joana les classes, van anar cap a casa a veure com estava les seves famílies. Seguidament la Joana va anar al parc amb les seves amigues i l’Eloi amb els seus amics.
Al dia següent tots dos van anar a l’institut, però anaven més feliços del normal, perquè era l'aniversari de la Joana i perquè era l’últim dia. Va acabar l’institut, la Joana es portaria la sorpresa de la seva vida, perquè l’Eloi li va comprar un ram de flors i li va demanar sortir. La Joana va dir que sí.
Com casi cada matí es van aixecar massa tard, l es 2 de la tarda. La Joana va menjar ràpidament perquè havia quedat amb les seves amigues i també amb l’Eloi.
En canvi l’Eloi va anar amb molta més tranquil·litat, perquè no es va enrecordar de que havia quedat. 5 minuts després... la Joana li va enviar un missatge que sí havia sortit de casa i ell va contestar:
-A on anem?-va preguntar l’Eloi confós.
-Doncs anem al parc amb les meves amigues!-va respondre la Joana una mica enfadada.
-A doncs jo no ho sabia!?-va respondre l' Eloi.
Seguidament l’Eloi va sortir escopetejat de casa amb la roba que tenia posada.
Quan tots dos van arribar, es van trobar les amigues de la Joana i van parlar de diferents temes.
Fins que algú misteriós va xutar una pilota que va impactar al cap de l’Eloi.
La pilotada que li va donar, era molt forta, que del cop es va desmaiar. La Joana i les seves amigues van trucar a la ambulància i se’l van emportar. Per sort no tenia res i se’l van emportar cap a casa.
Al dia següent l’Eloi va planejar anar al Jump Park i li sobrava una invitació. Li va demanar a la Joana si volia venir. Quan van arribar el primer en que es van fixar va ser en les piscines de esponges. Quan ja estaven dins jugant, l’Eloi va saltar i va aconseguir una triple voltereta cap enrere. A continuació tots dos van jugar a Dodgeball amb moltes més persones. Ells anaven separats, un anava al equip vermell i l’altre al blau. Finalment va guanyar l’equip de la Joana que era el vermell.
Els dos estaven molt feliços perquè han passat un dia genial.
La història d’uns petits nans
Fa molt i molt temps en aquell petit poble a les muntanyes, vivien una colla d'amics que un dia van decidir anar a un petit bosc molt bonic, pels dies de Nadal estava tot ple de guirnaldes i de llums de tots colors. Però després de l'època de carnestoltes tot l’ambient marxava i marxava fins que el bosc quedava sol i abatut.
Ja no va ser fins al 2023 que el grup d’amics després de Nadal i carnestoltes es van quedar a investigar que feien després amb totes aquelles coses. Disfresses, llums, guirnaldes... Llavors el grup va agafar rumb cap al bosc i de cop i volta al més profund del bosc van veure una petita llum com les de Nadal. S'apropaven i s'apropaven i tot es veia millor.
Les guirnaldes les disfresses i tota mena de complements.
El cap del grup els hi va dir als seus amics.-Eiii nois mireu, ho hem trobat, ho hem trobat!-.
Tot el grup ben juntet s'apropava i s'apropava fins que de sobte a l'estar tan aprop es van adonar que els propietaris de totes aquelles coses eren uns petits nans que
vivien en aquell petit rebost.
En Sergi, que era el més gran del grup, va decidir preguntar als nans...
-Què feu aquí vosaltres sols?-
El grup d’amics va esperar que els contestessin, però els nans no els hi tornaven resposta. El grup d’amics en veure que no els contestaven van decidir fugir. En arribar al poble els amics va escampar la informació i tots els habitants del poble volien anar-ho a veure-ho.
Fins que un dia a casa del Sergi va arribar una carta...
Que deia, “EN LA GRAN MONTAÑA ESTARÉ Y CON TIGO ME REUNIRÉ”. En
Sergi en veure el que ficava els hi va ensenyar als seus amics i es van dirigir cap al
bosc. Mentre el grup d'amics es dirigia al bosc a casa del Sergi arribava una altra carta. Quedeia...”EN EL ALMACEN TE ESPAREARÉ Y AMIGO YO SERÉ.”
Com que el grup d’amics no havia estat a temps de llegir la carta no s'havien el que pasaria. Van arribar al rebost i van veure que estava tot decorat com en una festa, ells sense por van decidir entrar, i no es van equivocar perquè a dins, inesperadament se'ls esperava a ells. Sorpresos, el grup va preguntar. Què feu aquí? I per primera vegada els nans van respondre.
-”Nosotros querer ser amigos vosotros”-. I un nan va estendre, la mà.
Ells confosos la van acceptar. Els nans els hi van explicar que ells estaven aquí per culpa de l'alcalde, ja que ell els havia obligat a fer aquell treball.
El grup d’amics va decidir posar fi al pobre sofriment dels nans i els van reprendre al seu bosc on ells podien viure sols i feliços. Els nans agraïts per tot el que havien fet es van agenollar i van marxar, sense rastre de res més.
De tant en tant els nans i la colla d'amics escrivien cartes de tot el que l'hi passava.
Fins que un dia...
La història de la Mirabel
Hi havia una vegada en una escola molt petita on hi havia una nena de 8 anys anomenada Mirabel, era una noia vergonyosa però per dins forta com un roure.
Un dia es va començar a sentir fluixa i cansada però ella seguia i seguia fins que un dia els seus pares es van preocupar molt i la van portar al metge molt preocupats, li van diagnosticar càncer. El metge li va dir que s’havia de prendre un medicament molt fort que li faria caure els cabells.
La Mirabel no es volia sentir diferent als altres, tenia por que es riguessin d’ella, però un dia plena de força i coratge, va dir el que li passava a la seva millor amiga,
la Carlota. La seva amiga, li va dir que no es preocupes que sempre l’acompanyaria amb tot i que els seus companys de classe no es riurien mai d’ella per aquestes coses, sinó l’acompanyarien en tot. La Mirabel es va quedar més tranquil·la i despreocupada pel que li havia dit la seva millor amiga.
Un dia al despertar la Mirabel va començar a trobar molts cabells pel llit, ella va cridar de seguida als seus pares i li van dir que no es preocupés que era normal que li pases allò, els seus pares de seguida van trucar al metge, la Mirabel es va espantar molt i es va posar a plorar. Aquell dia la Mirabel no va anar a l’escola, però va anar a l’hospital. Va acceptar que la seva mestra li digués a tota la classe el que li passava i que faltaria alguns dies a l’escola per fer el tractament, però aniria venint de tant en tant.
Els companys de la seva classe es van sentir molt malament i alguns es van posar a plorar quan van saber la notícia, i van decidir a fer-li un cartell a les hores d’art.
Al cartell hi havien un munt de frases motivadores com: tu pots, confiem amb tu, estem amb tu i moltes coses més. També al cartell hi havia el seu nom escrit en gegant.
Quan la Mirabel va arribar a l’hospital i es va començar a posar nerviosa i a marejar-se, notava que no podia respirar que s'ofegava i que es volia morir per no patir tant.
Estaven esperant perquè els atenguessin i en aquell moment notava que se li sortia el cor de lo nerviosa que estava. De sobte criden: Mirabel Erts Oister que està per aquí?
Sí, van dir ells i la Mirabel aixecant la mà amb molta por.
Allí van entrar a una sala amb una tumbona i un doctor amb el cabell negre i els ulls blaus cel, amb unes arracades platejades i arrodonides. El doctor la va començar a mirar i quan va acabar li van dir que aquell dia canviava el tractament i que si volien ja li podien donar una habitació a l’hospital. Quan anava passant el temps, la Mirabel es sentia més cansada i feta pols però els doctors feien tot el que podien però no entenien perquè encara es sentia malament, la Mirabel s'anava quedant sense cabell però ella seguia esforçant-se.
La Mirabel patia molt però seguia, a poc a poc s’anava trobant molt millor, fins que un dia, com tots els altres quan estava tumbada al llit mirant la televisió amb els seus pares a l’hospital, van entrar els doctors a la sala i li van dir que es començava a curar i que si tot anava bé, la setmana vinent podria fer vida normal anant a l’escola i dormint al llit de casa seva. Tots es van posar molt feliços i fins i tot se li va escapar alguna llàgrima a tots tres. Els pares de la Mirabel van trucar a l’escola dient que d’aquí a una setmana la Mirabel podria tornar a l’escola. A l’escola es van posar molt contents sobretot la millor amiga de la Mirabel, la Carlota.
Quan va tornar a l’escola van fer una super festa i li van donar molts dibuixos que li havia fet la gent. La Mirabel es va sentir super feliç de veure als seus companys de classe.
La Mirabel va patir molt però ella era molt forta i va aconseguir superar la seva malaltia i tornar a ser com era abans.
TOTS PODEM AMB TOT PERÒ PRIMER HEM DE CONFIAR AMB NOSALTRES MATEIXOS/ES!
La sorpresa
Hi havia vegada una mestra que marxava de l’escola per jubilació.
Tots els alumnes estaven tristos, però un d’ells va tindre una idea, va dir als seus companys de fer-li una sorpresa de comiat. Llavors, el mateix dia, van quedar per comprar les coses per a la sorpresa. Van decidir anar a comprar-ho tot: confeti, globus i serpentina per decorar la classe ben maca. Però, com ho podien fer si la mestra arribava a la mateixa hora que ells?
Això els va entristir molt, però a una companya se li va acudir una idea molt intel·ligent, va ser que tots els alumnes havien de venir abans d’hora, al’acollida i decorar-ho tot. Llavors, van demanar als seus pares si es podien quedar a l’acollida i tots els pares van dir que sí perquè els havien explicat tot allò de la sorpresa.
L'endemà, tots els nens es van haver de llevar més aviat, però tot era per la sorpresa. En arribar a l’escola tothom va començar a decorar la classe. Quan van acabar van seure a la cadira tots i va arribar la mestra, van posar música divertida i es van amagar per llençar tot el confeti i la serpentina i van sortir a dir-li que l’estimaven molt.
La mestra es va sorprendre perquè no s’ho esperava que li fessin aquesta sorpresa, els va abraçar a tots, van ballar una estona i després van fer classe.
Al final del dia la mestra va recollir totes les seves coses per marxar de l’escola, van vindre una altra vegada els seus alumnes a abraçar-la ben fort i dir-li que no se'n anés de l’escola, fins i tot, alguns nens i nenes van començar a plorar, però una nena que estava plorant li va dir:
- Té aquest regal per recordar-nos a tots.
Era una caixeta de color blau i hi havia a dins una foto que s’havien fet el dia anterior.
- Quina alegria haver compartit aquests anys al vostre costat - va dir la mestra.
I va marxar.
La Vida
Hola, soc un nen de l’escola la Mitjana i visc a Pardinyes, jugo a bàsquet al Pardinyes, faig 6è de primària i tinc 12 anys.
Hi ha gent que diu que la vida és una capsa de sorpreses
Però jo crec que diuen ximpleses.
La vida és el que tries tu.
Tot va bé si fas les coses al moment oportú.
Si algú s’equivoca en alguna cosa,
però, després, amor hi posa,
la cosa se soluciona.
El millor és que ha intentat ser una persona bona.
Més tard, et fa reflexionar,
també pensar.
I a tu, et fa millorar.
Has de fer el que tu vulguis
i tot el que creguis.
Fins que més no puguis.
L'aventura del Jordi
Hi havia un nen que es deia Jordi i que estava al parc jugant amb els seus amics. Un dia els seus pares li van donar un noticia molt bona que era que l’havien apuntat a futbol. Quan va arribar el primer dia en Jordi es va posar molt nerviós, però tot i aixì, va marcar un gol i els seus companys el van felicitar. Al seu primer partit amb l'equip de futbol, quan estava a punt d'acabar li van fer un penalti, el va xutar ell i... el va fallar però els seus companys li van dir no passe res, a la següent marcaràs.
Quan va arribar el dia del examen en Jordi va acabar la prova i... Va suspendre. Més tard quan va arribar a casa els seus pares li van preguntar.
-Com t’ha anat el dia carinyo? El Jordi va respondre: -No molt bé.
I els pares responen:
-Perquè?
i en Jordi respon:
-Perquè he suspès l'examen i els pares li tornen a respondre: -No passa res, al pròxim examen aprovaràs.
Era dissabte, era el segon partit del Jordi amb el equip de futbol. Jugaven contra l’Athletic club al seu camp encara no havia jugat i ja havia acabat la primera part. Al minut 80 l’entrenador li va dir al Jordi que es prepares que era el següent. Quan va sortir al camp portava el braçalet de capità i anaven 6-6. A més a més, a l’equip del Jordi que era el Pardinyes no li anava molt bé perquè anaven primers a la lliga i el Athletic club anava segon un minut de afegit i penalti per el seu equip, i tirava en Jordi tot depenia de ell el va xuta i... goooooooool del Jordi. Vamos molt bé Jordi gràcies a tu si guanyem el pròxim partit, som campions de la lliga quant mai hem guanyat cap títol.
La setmana següent en Jordi tenia un examen quan el va acabar ràpidament li van dir la nota i... havia aprovat el Jordi es va posar molt content. Quan va arribar a casa, els seus pares li van preguntar:
-Com t’ha anat l’examen aquesta vegada carinyo?
-Molt bé, he aprovat!!
-Enhorabona carinyo.
El Jordi anava molt content cap a l’entreno, quan va arribar l'entrenador li va dir al Jordi.
-Molt bé Jordi si segueixes així et fitxaran grans equips com per exemple el Madrid o el Barça.
I el Jordi li va respondre:
-Gràcies entrenador intentaré seguir així. Es la final de la copa de la lliga i juguen contra el AEM ja havia acabat la mitja part i anaven 4-2 guanyant.
El entrenador estava al vestidor amb els jugadors donant les últimes indicacions.
- Venga nois això està fet però no afluixeu en defensa, va dir l’entrenador.
-I tu Josep si et marxes per la banda lateral hi haurà moltes més possibilitats de marcar, va dir l’entrenador tot motivat.
Quan els jugadors van entra una altra vegada al camp van fer un canvi, el Josep pel Jordi però el Jordi no era delanter si no era defensa perquè l’entrenador volia provar aquesta nova tècnica. Era l'últim minut del partit i lis van marcar, anaven 4-3 a la última jugada del partit estaven atacant i al porter se l'havien driblat, el Jordi que estava intentant molestar perquè no tires el rival però igualment xuta sense cap problema i ... li donen al travesser i rebota fora. En aquell moment l'àrbitre pita el final del partit gràcies Jordi gràcies a tu hem guanyat la lliga.
Quan va acabar la temporada li va arriba una oferta del Barça i sense pensar va dir que si, al arribar a la Masia estava més nerviós que quan va començar la seva carrera. El que primer van fer a l’entrenament era escalfar i després fer un partit.
Van fer dos equips, quan va començar el partit jugaven amb molta qualitat, en Jordi va marcar un gol de cap. Al començar la lliga el primer equip contra el què jugaven va ser contra el Betis, en Jordi va fer dos assistències, va tirar una vegada i la va fallar. A demés sense porter però igualment van guanyar.
Els altres dies van entrenar molt més en serio i va millora molt de cop i volta, quan era el segon partit de la lliga que jugaven contra el Getafe als últims minuts al Jordi li va fer una segada molt forta i va de estar ingressat al hospital durant tres mesos i els seus pares que es van assabentar li van dir al Jordi no et preocupis tot anirà bé.
Li van dir que ell podia amb tot. Més tard, quan va entrar el metge, li van dir:
- Ja pots marxar cap a casa però mai més podràs jugar a futbol. Es va ficar molt trist perquè era el seu somni des de que era petit. Quan ja es va recuperar, en Jordi va preguntar als seus pares si el podien apuntar un altra vegada a futbol i li van dir que no però ho va intentar més de una, dos i tres vegades i a la quarta li van dir els seus pares:
-si tu vols, i és el teu somni... doncs, t’apuntarem però amb una condició. Jordi, si veus que et vol fitxar algun altre equip ho parlarem més seriosament d’acord?
I ell va respondre:
-D’acord mare.
I així és com va acabar la història. Si algun dia teniu un somni com per exemple el del Jordi mai el oblideu perquè algun dia el aconseguireu.
Les 7 meravelles del món antic
Hola, company o companya, soc un nen de l’Escola la Mitjana de 6è A i he escrit
sobre les set meravelles del món antic. I aquestes són cada una d'elles:
Gran piràmide de Guiza: va ser construïda entre l’any 2561-2584 aC, els seus constructors van ser els Egipcis, la van construir com a tomba del faraó de la quarta dinastia egípcia. Encara continua en vigor i es localitza a Necròpolis de Guiza.
Jardins penjants de Babilònia: va ser construït l'any 562-605, pels babilonis. Va ser
construïda per l'esposa del dissenyador amb jardins que arribaven als 20 metres d’alçada. Es va destruir al segle I aC per un terratrèmol a l'Hellín, Babel, Iraq.
Estàtua de Zeus Olímpia: va ser construïda l'any 456-466 pels grecs. Va ser construïda per ficar-la a un edifici que havien construït per passar-la, feia 12 metres
d’alçada. Va destruir-se a causa d’un incendi al segle V i es trobava a Olímpia.
Temple d’Àrtemis a Efes: va ser construït l’any 550 aC pels perses, els lidis i els grecs, per dedicar-li a la deessa grega Artemis. Aquest temple va ser destruït tres
vegades, la primera, pel herostrat d’Efes, la segona, pels gots i la tercera, per Joan
Crisòstom. L'última destrucció va ser a causa d'un saqueig i va incendiar el temple, i es localitzava prop de Selçuk província d’Emira, Turquia.
Mausoleu de Salicaràs: va ser construït l’any 351 aC pels perses, grecs i caris, era
aproximadament d’uns 45 metre d’altura i la van utilitzar com a tomba d’un rei persa.
Va ser destruïda l'any 1494 perquè l’estructura original va ser destrossada per una
inundació i després la van reconstruir i va ser destruïda per un terratrèmol a Boirum
Turquia.
Les aventures d'en Oriol i la Lila
Algun cop us ha agradat viatjar per mons llunyans, doncs a la Lila sí. Fa molt de temps la Lila estava a casa fent els deures de matemàtiques que li va demanar el seu mestre, perquè com deia ell, no feia res a l’aula. De cop i volta va arribar l’Oriol amb l’excusa de què s’havia oblidat de fer les tasques, però cinc minuts després, quan no hi havia ningú a l’habitació, li va explicar la història d‘un mariner que havia estat segrestat pel Rocco Tron, en un antic edifici en ruïnes.
La Lila li va preguntar si necessitava alguna cosa d’ella, va ser quan l’Oriol li va respondre:
-Lila, et considero la meva millor amiga, i, ara, et necessito més que mai.
M'acompanyaràs?
-La Lila va estar un minut exacte mirant fixament a l'Oriol i pensant que aquell mariner la necessitava.
-És clar que t’acompanyaré, però m’has de prometre una cosa, que no ens passarà res.
-En Oriol es va quedar callat, no sabia que contestar i molt menys, no sabia que els esperava.
-No et puc prometre que no ens pasara res, l’únic que et puc dir és que sempre estarem junts.
-D’acord, anem a salvar-lo
L’Oriol en veure la seva contesta li va ensenyar un mapa que tenia a la butxaca, sortia el portal que els portaria directament a l’edifici, es van emplenar la motxilla de menjar i van agafar: una llanterna, roba (per si havien d’estar més dies), el mapa i per acabar es van endur el seu gos Bucky perquè rastreges al mariner. Quan ja ho tenien tot van anar al lloc indicat, que sorprenentment era darrere de la botiga de menjar. Els dos amics es van espantar del difícil que era trobar el portal, però de cop i volta va aparèixer en Harry, el treballador del supermercat i els hi va dir:
-Hola nois, m’ha semblat que esteu buscant alguna cosa.
-va dir amb una veu de què sospitava una mica.
-Se que esteu buscant, ofertes per als gelats!- els dos nens van quedar sorpresos, no era allò el que estaven buscant.
-No, no és allò, és una cosa més... extravagant.- En Harry ho va entendre tot, el que volien era viatjar a l'edifici en ruïnes.
-Ah! Voleu anar a l'edifici aquell de qui tothom parla!
-Sí, exacte! Però, com ho has sabut?- Va exclamar la Lila.
-La gent sempre ve a buscar aquest lloc, per algun mapa o alguna cosa, no sé.
-Però... espera! D’on has tret aquest mapa Oriol?
-D'això... de la botiga de baix, per què ho dius?- Va preguntar estranyat.
-Potser perquè la tenda es diu “Històries de mentida per fer activitats en
família”?
-Ah. No m’havia fixat mai.- va contestar trist de no haver pogut viatjar amb la seva amiga.
-Marxa a casa, cap de suro, i espero que la següent historieta sigui de veritat.
- va exclamar avergonyida del que havia fet el seu amic.
-D’acord, ho sento de veritat.
-Que sí, que sí, marxa.
I així la Lila va quedar desepcionada per culpa del seu amic, Oriol.
Les vacances de la Laia
La Laia és una nena d'onze anys i viu a Lleida amb els seus pares i la seva germana petita d'un any i mai ha sortit del país.
Així doncs, va decidir viatjar a un lloc. Estava entre Londres, Dubai o Brasil.
Però finalment vaig escollir Londres, ja que pots visitar molts llocs en família. Així que va anar corrents a dir-los als seus pares que volia anar a Londres, i ells , van dir que era molt bona idea, ja que mai havia sortit del país. Van començar a fer les maletes hi van comprar els bitllets. Primer van anar amb cotxe a l'aeroport i el van aparcar a un pàrquing molt bonic i van anar cap a l'avió a correcuita perquè la Blau la meva germana petita s’havia fet caca i la van haver d'anar a canviar. Però al final vam arribar. La Laia estava al·lucinant, mai havia anat amb avió ni havia vist un avió de tan a prop. Al moment va sentir que la pilot deia:
- Poseu-vos els cinturons estem a punt d'enlairar, sobretot, no obriu les finestres en cap moment i els nens petits han d'anar al vàter amb els adults, moltes gràcies!
La Laia no sabia si està contenta o trista , li bategava el cor a mil. Això sí , els hi va dir als seus pares que estava entre contenta i nerviosa. Laia es va apropar a la finestra i va veure l' estàtua de la llibertat , així que va veure que ja havíem arribat al seu destí, Nova York!
Quan van baixar de l'avió era de nit , així que van reservar un hotel on es podia veure tot Nova York, la Laia es va posar a plorar d’alegria d'estar allà, era el seu somni fet realitat. Però ja era tard van decidir anar a dormir, ella i la seva germana Blau, els pares , com encara no tenien son , i es van posar al llit a mirar que podien fer demà, perquè només tenien dos dies per passar-nos-ho pipa.
L'endemà, ens vam llevar amb un sol radian, només de mirar per la finestra sabíem que estàvem a Nova York. Els pares van triar d'anar primer a un lloc on es va
gravar la pel·lícula Harry Potter, quan ho van dir la Laia estava molt contenta, sempre els havia agradat molt Harry Potter, així que van agafar 3 bicicletes, una era que podies portar un nen petit al darrere, les altres ja eren normals, una per la mare i l'altre per la Laia, quan van arribar la Laia va flipar , va dir que seria el millor dia de la seva vida, després , quan van sortir, van anar a dinar a un restaurant Italià, Laia dia que el menjar estava boníssim, després de dinar van anar al famós museu d'història, quan van sortir la Laia pensava que aquest museu no li agradaria, però va sortir més contenta que un gínjol. Com es va fer de nit, van anar a la famosa torre de Londres, a la Laia va ser el que li va agradar més de tot el dia que havia passat . Es van fer un munt de fotos familiars per recordar aquell dia tan bonic amb família. Estaven la família supercansats de tot el superdia que havien viscut uns dels millors dies en família de la seva vida.
Era l'últim dia de la Laia a Londres , així que es van arreglar i es van posar a fer les maletes, i amb un tres i no res, ja era l'hora de dinar, van anar a dinar a Scarlatti Green de Londres, els hi va sortir molt car, però un dia és un dia i a més, el menjar estava boníssim. Després de dinar va sortia l'avió, així que van anar a buscar les maletes a l'hotel i vam anar cap a l'avió, la Laia va dormir tot el viatge, tenia molta son, quan es va despertar ja érem a Barcelona, van baixar de l'avió i van anar a buscar el cotxe al pàrquing, van anar de camí cap a Lleida, el camí es va fer molt llarg. La Laia va dir que van ser les vacances dels seus somnis i li va donar les gràcies als seus pares per haver fet el seu somni realitat.
Max, el gos xerraire
Hi havia una vegada un gos que es deia Max, era un gos molt especial perquè podia parlar! Un dia, mentre jugava al parc amb els seus amics, va dir:
-Hola, sóc Max, voleu jugar amb mi?- tots els nens es van quedar molt sorpresos.
Max els va explicar que li encantava córrer i jugar a la pilota.
-Si em tireu la pilota, l'aniré a buscar i us la tornaré! - va dir.
Els nens van començar a jugar amb ell i Max corria molt ràpid, agafant la pilota amb la boca i tornant-la. Tots s'ho van passar molt bé. Després de jugar, Max va dir:
- Tinc una idea! Fem un pícnic! - tots els nens es van emocionar i van portar entrepans i sucs.
Max va ajudar a repartir els entrepans i va dir:
- Mmm, això té molt bona pinta!
Des d'aquell dia, Max va ser el millor amic de tots els nens del parc. Cada vegada que es trobaven, Max els explicava històries divertides i jugaven junts. Tothom volia tenir un gos com ell. I així Max va fer molts amics i va viure feliç per sempre.
Natura
Hi havia una vegada un nen que és deia Jordi, tenia 11 anys i li encantava la natura, sortir a jugar al bosc i fer excursions amb la família. En Jordi tenia un germanet que es deia Joan i una germaneta que es deia Aina . Se'ls estimava molt.
En Joan anava a l'escola la Mitjana situada al barri de Pardinyes i la seva tutora es deia Leire, cada dia aprenia alguna cosa nova.
Al cap d'un temps els seus germans van començar a parlar així que a l'estiu no s’avorria gens ni mica. Un dia es va perdre fent una excursió va començar a buscar als seus pares i als seus germans, tot i que va fer un munt de kilòmetres als 10km es va adonar que ja havia passat per aquell arbre un massa de cops.
Al cap d'una estona es va fer fosc i va decidir que faria nit allà i que ja continuaria al dia següent buscant el camí cap a casa.
Al dia següent es va despertar ben aviat per continuar buscant el camí cap a casa seva,al cap de dues hores caminant va trobar una caseta petita recoberta de dolços. El noi va entrar a la casa ja que la porta estava oberta i llavors es va començar a menjar la casa: pa de pessic, xocolata amb llet, negra i blanca, també donuts, croissants, magdalenes, caramels, xiclet, bombons de totes les marques existents, patates i molt més!!!
Llavors li va agafar molt mal de panxa i va anar a fer les necessitats a l'hort que hi havia darrere de la casa però es va trobar a la bruixa enfadada ja que s’ havia menjat la seva casa i li havia embrutat l’ hort, la bruixa que estava molt enfurismada el va anar a pegar amb l’ escombra. Però quan menys s'ho esperava de la “caca” va sortir una mongetera màgica que el va salvar del cop d'escombra però aquella mongetera màgica l’ estava portant a una cosa pitjor al castell del gegant situat alcel!
Al arribar al castell va pensar que tenia una ventatja, com que era petit era més difícil de veure.Al cap d’ una estona caminant per fi va arribar l’ hort màgic on hi havia l'ànec que ponia ous d'or. Va pensar que no estaria malament endur se alguns dels ous d'or.
Però al intentar aixecarlos va veure que pesava moltíssim.Però de sobte va tenir la millor idea que hi havia en el món.Va dir:si no puc endur me els ous m’ enduré la gallina,així tindrem ous d’or infinits.Allò era una molt bona idea però com ho faria sense que s’ enterés el gegant.
Va pensar m’ ariscaré,dit i fet.va sortir fent silenci absolut però tot i així el gegant es va enterar i el va començar a perseguir quan va aconseguir arribar al final de la mongetera es va topar un altre cop amb la bruixa però aquest cop estava plorant al costat del que abans era la seva casa.
Tot i així, no li va dir res i va continuar corrent, al cap d'una estona va trobar una caseta feta de fusta, va entrar i va veure que hi havien 3 cadires i les va provar totes una era massa alta l'altra massa baixa però la última que va provar era perfecta, però la va trencar. Llavors va veure 3 bols amb sopa també els va provar tots tres un estava bullin l'altre congelat, però l'últim que va provar estava perfecte.
Seguidament va anar als 3 llits un era massa tou l'altre era massa tou pero l'últim era perfecte tan perfecte que es va adormir.
Quan van arribar els gnoms a casa seva ho van veure tot fet un desastre, llavors van trobar a en Jordi dormint van començar a ballar en jordi es va despertar amb deu cares d’ gnoms alegres.
En Jordi de l’ ensurt que es va donar va fugir cames ajudeu me!!!
Tan córrer tan correr es va cansar i va haver de parar.
De sobte es veia envoltat de la bruixa amb l'escombra a la mà, del gegant del castell i dels deu gnoms tots enfadadissims menys els gnoms qu esguien ballant i just en el moment que s’ anaven a tirar tots damunt seu:es va despertar!!!Resultava que tot allò era un somni quan es va aixecar va començar a caminar ben decidit de sobte recordava el camí a casa seva.
Al final va arribar sa i estalvi.
La seva família es va alegrar molt al veure’l i no es cansaven de sentir el seu somni
fantasiós.
El regal
En un petit poble, als afores d’una ciutat, hi havia una escola, i en aquella escola s’estava celebrant l’aniversari d’una mestra.
Li van moltíssims de regals de tots els alumnes, ja que la professora era molt estimada, els regals eren meravellosos: sabates fetes pels millors dissenyadors de la ciutat, les millors xocolates, cartes fetes a mà, etc.
Però va ser un regal en especial el que li va encantar. Va arribar a la seva aula una alumna seva, que es deia Victòria, amb una flor a la mà, la flor era molt bonica: tenia els pètals taronges, la tija verda i blava i el seu nèctar era el millor per a les abelles. Però la professora, gràcies als seus coneixements, es va adonar d'una cosa.
Aquella flor era molt difícil d’aconseguir, ja que només es podia trobar en una muntanya a quilòmetres i quilòmetres de distància del poble.
A l'adonar-se d’això, la professora va córrer cap a la seva alumna i la va abraçar entre llàgrimes.
- Perquè t’has esforçat tant? - va dir la professora emocionada - Avui he rebut de tot: sabates, collars, joies, cartes, roses, invitacions a partits de futbol, de bàsquet, de handbol i jaquetes.
- D'acord, potser m’he esforçat massa - va dir la Victòria - però crec que és molt difícil donar-li classe a més de 80 alumnes.
En dir això la professora la va agafar encara més fort i va dir: - Amb gent com tu no és tan difícil.
Un dia de pesca
Una vegada hi havia, un nen que es deia Jordi, va sortir a pescar un bon salmó per sopar. Quan va arribar al riu que sempre hi pescava, es va adonar que tots els peixos estaven nedant per l’aire. Va intentar agafar-ne un, però no hi arribava.
Va provar totes les formes possibles per enxampar-los: amb la canya, damunt d’una pedra, des de dalt d’un arbre... i infinites formes diferents.
Al cap i a la fi, va aconseguir atrapar un de pura sort. Va caminar fins casa seva per fer-lo al foc.
En Jordi era davant la foguera escalfant-se, mentre les flames coïen el peix que havia pescat. Era de nit i tot estava fosc. En Jordi estava recollint per anar a dormir, però quan era davant de la porta es va adonar que tenia un llop al darrere i va començar a córrer. Mentre fugia del llop, pensava : corre que correràs, que mai acabaràs.
Quan pensava que ja no el perseguia, va parar a descansar. Estava cansat i feia fred, estava lluny de casa i no sabia per on havia d'anar. Estava perdut.
Va començar a caminar fins que es va trobar amb un ogre gegantí i li va preguntar cap a on era casa seva, però l’ogre no li va saber respondre, a canvi el va acompanyar a la recerca de casa seva. Durant el viatge, es van trobar amb un home llop, però aquest home llop era amable i bo. Així que els va ajudar. Van caminar i caminar, fins a trobar-se amb un barranc enorme, d’altura feia cent metres i d’amplada quinze.
A l’home llop se li va acudir una idea fantàstica: agafar un arbre alt i ample, posar-lo horitzontalment i travessar per sobre. I així ho van fer. Quan van acabar de travessar es van trobar una criatura enorme i tenebrosa, era gran i flotava perquè no tenia cames, podia moure les coses sense tocar-les(amb telequinesis). Amb una veu greu va dir per la seva boca pudent i esgarrifant: doneu-me tots els objectes de valor o us menjaré amb menys d'un segon. L’ogre es va preparar per atacar i va començar la lluita; l’ogre li donava cops de puny i l’home llop el mossegava amb la seva poderosa mandíbula. Al final van aconseguir destruir-lo, però... estaven molt ferits, per això van decidir acampar allí mateix.
Al dia següent van retrobar el camí, però els hi feia molta mandra tornar a caminar. Així que van construir un vehicle per desplaçar-se per tota mena de terrenys: sorra, pedres, aquàtics... I així ho van fer.
Finalment, després d’hores i hores de conducció es van trobar una caseta feta a mà, era la d’en Jordi! Va entrar corrent per mirar que hi fos tot, i sí, hi era tot. Va sortir i els va dir als seus amics: us ho agraeixo molt que m’hàgiu ajudat, moltes gràcies... Cada un se’n va anar per un costat diferent, i, en Jordi, va entrar a dins de casa seva. Però, es va oblidar d’una cosa... què era? Doncs que era possible que els llops encara estiguessin a prop... va pensar i pensar fins a tenir una idea: va posar tota mena de trampes per tots els voltants de la casa. Després de tot això, se’n va anar a dormir. Quan es va despertar, va sortir a fora per veure si havia quedat algun animaló en alguna trampa i, es va trobar a cada trampa un llop i va cridar: visca!
Ara ja tinc menjar per un mes sencer!
Un paradís
Hi havia una vegada, a sobre del cel, el paradís. Un lloc on vivien els déus, un lloc, perfecte on hi havia begudes de tots el sabors, un menjar exquisit i un munt de llocs on jugar.
Allí, els déus, s’ho passaven molt bé. Un dia, Zeus, el rei dels déus, va ordenar als déus Ares (el déu de la guerra) i a Atena (la deessa de la saviesa i l'estratègia en batalla) trobar un collar que li havia robat algú i que no tornessin fins que el trobessin.
Els dos Déus van començar a establir una estratègia:
-Ares, Zeus és el nostre pare com pot fer-nos una cosa així deu ser una trampa-. Va dir Atena.
-És veritat, el pare no ens faria una cosa així, va, és igual comencem a buscar que potser és veritat-. Va contestar Ares.
-Tinc una idea!- Va suggerir Atena -Tu, Ares quedat aquí espiant a Zeus i jo aniré a buscar aquell collar, que tinc sospites-. Va acabar de dir Atena.
-De qui sospites, germana?- Va preguntar Ares.
-D'Hermes, el déu dels lladres-. Va contestar.
-D’acord, comencem amb la nostra missió!-
I així, Atena partí amb un destí, la cort d’Hermes.
Després d’un gran viatge, Atena va arribar a una granja, l' Hermes també és el déu de l’agricultura, és bona idea entrar a una granja i buscar alguna entrada;. Va trobar una marca d’un caduceu (que és el símbol del déu hermes) i va pitxar-lo, una porta gegant es va obrir davant seu.
El gran déu dels lladres es va presentar davant seu, -què vols germaneta?- va dir Hermes.
-Busques el collar del llampec de Zeus?- Va preguntar Hermes.
-Sí i se que l’has robat!- Va exclamar Atena
-Sí, i què? Ara tinc un poder inmens, ni Zeus pot guanyar-me!- Va enriure’s Hermes.
-Ha ha ha, no pots escapar! Mira què tinc!- Va dir la deessa.
-No! Les meves sabates alades!- Va cridar ell.
-Et tinc!- va alegrar-se Atena.
Després Atena li va treure el penjoll i va tornar. Quan ho va veure Zeus va nombrar a Atena i a Ares com el herois de l’Olimp.
Un regal
Un Dia la Clara, va anar a la seva casa. Per la seva sorpresa li havien regalat un Gos petit i de color marró.
La seva mare li va dir:
- Això és per tu, que sempre t'esforces en tot.
La Clara va somriure i va dir:
- Gràcies, no feia falta, mare.
- Tranquil·la filla, sol volia fer-te un regal.
La Clara va abraçar molt fort, però la seva germana va veure que a ella no li regalaven res. Es va ficar trista, però, de sobte, la Clara li va dir:
- Què et passa?
La seva germana, quasi plorant, li va contestar trista:
- És que sempre et regalen coses a tu i a mi no i em fica trista.
- Potser és perquè no t’esforces molt.
- Tens raó.
Des d'aquell dia la germana es va esforçar i, llavors, va arribar el dia.
- Hola filles. Avui tinc un regal per les dues. Totes dues es van emocionar i van intentar deduir el que era.
La mare, tota feliç, els va donar el regal embolicat.
- El vull obrir ja! - va dir la Clara.
Quan el van obrir era un gosset de color marró.
- Ens encanta! - van cridar.
- Me n’alegro
- va dir la mare.
Un somni aconseguit
L’Andrea és una nena que viu amb la seva mare vídua, en una casa al sud de França. Té una vida molt trista, ja que als 6 anys el seu pare va morir. Ella ho viu amb alegria, i el sol i la terra li dóna força cada dia una mica més.
Cada nit abans d’anar-se’n al llit, la seva mare li explica històries fascinants, que la fan pensar. Mentre li explica, es va dormint profundament, i s’imagina les aventures del personatge, volant pel cel, travessant la selva plena d’animals, i nedant pels diferents rius de l’Amazones.
Una nit, l’Alba, la mare de la nena, es va asseure al sofà amb ella, prenent una tassa de te, l’Adriana ja sabia que tocava escoltar una de les històries de la seva mare. Així que, es va posar còmoda.
El conte tractava d’una noia que es deia Safi, vivia a l’Àfrica, acompanyada amb els seus pares, els seus tres germans i el savi avi. Ho tenia tot, al petit poblet: aliment, aigua, jocs, amics...
Però ella en volia més, volia veure més món. Com per exemple: la selva plena de lloros, sargantanes, i animals exòtics, aquell era el seu somni. Havia passat la seva
infància en aquell poble, sense mai passar cap aventura.
Un dia de pluja, la Safi, va pensar que aquell era el millor moment per dir als seus pares d’anar de viatge pel seu aniversari dels catorze anys, fora del poble, anant a la selva. Als seus pares els va semblar una bona idea marxar uns dies, ja que feia
anys que no sortien de viatge.
L’endemà ja els trobaves a les 7:35 h embarcant les maletes a l’aeroport.
Quan van arribar, se'ls va emportar un bus carregat de gent i maletes. Els van deixar a la porta d’una cabana, de palla i fusta, amb l’estructura feta amb dues aigües. El jardí era d’un estil tropical, amb una taula de pícnic a fora, i amb moltes plantes exòtiques. La Safi i la seva família estava encantada.
L’endemà, es van despertar tots de bon matí, perquè aquell dia els esperava una furgoneta ben d’hora, per poder fer un Tour per la zona. Aquell dia, visitarien: un pantà fanganós, uns volcans famosos on poder caminar, i un observatori d’animals.
Quan van arribar al pantà, el guia els va explicar, que no s’havien d’allunyar gaire d’on estaven, perquè el pantà era tan espès, que se'ls podria engolir en menys de cinc segons. El germà petit va anar avançant per la vora del pantà, i la mare ho vaveure, i va córrer a salvar el seu fillet, però malauradament la mare va relliscar i va caure dins del pantà. La Safi, va sentir una flama intensa que li recorria de la panxa fins al dit petit del peu. Més ràpid que un llamp, el guia i la família, ja es trobaven a la vora de la mare, amb una canya de bambú, per treure la mare del fang, que la xuclava de pressa, i aviat s’he l’hauria empassat. Quan la van haver tret, la mare se'n volia anar ja d’aquell pantà aterridor. Quan van haver arribat a dalt de tot del volcà, es va sentir un soroll molt fort que venia de per allà, i el terra va començar a tremolar.
La Safi va mirar al cel, i va poder contemplar una pluja de boles grans de foc, i al més enllà es veia la lava com avançava cap a ells. De sobte va notar una mà que l’agafava pel braç, i l’estirava. Al girar-se es va trobar al seu pare, que nerviós li deia:
-Corre!!
Estaven quasi preparats per pujar a la furgoneta, quan van notar una escalfor al clatell, com si s'acabés d’obrir un forn i el vapor sortís disparat cap a tu. La lava els
perseguia. El guia va arrancar de cop, i se'n van anar en un lloc on no arribava la lava. El nou destí era l’últim, on hi havia tot d’animals. A l'arribar, al pare se li va ficar un lloro a l’espatlla, i a la Safi un mico al cap. Hi havia molts animals!
Quan van arribar a la casa, es van estirar tots al llit, i la Safi es va adormir en tocar-lo. Va recordar tots els perills que havia viscut aquell dia, i el patiment que havia sentit, però, al cap i a la fi, va pensar que havia valgut la pena, ja que havia complert el seu somni. I malgrat les complicacions que va tenir, no es va prendre per vençuda, pel fet que allò ho volia de veritat. Perquè les complicacions només són petits obstacles.
I tu, ja saps quina aventura viuràs avui?
Un viatge inesperat
Hola jo sóc la Laia i ara us explicaré la meva història d’un regal d'aniversari inesperat.
Tot comença el dia 14 de gener del 2025, i és el meu aniversari. Encara no m'han donat cap regal i ja m'estranya. Passen hores, minuts, segons i mil·lisegons... i cap regal, va ser un dia molt però que molt estrany. L'endemà no m’esperava que em donessin el regal d’aniversari.
- Què puc entrar? -va dir la meva mare.
-Sí - vaig dir jo.
-Tinc el teu regal d’aniversari!!!-
-De debò mama!?-
-Sí, i és un viatge-
-A on?-
-A París!-
-No m’ho puc creure! Moltes gràcies mama!-
-Ves fent la maleta que demà ens n’anem!-
-Val mama ara la faig!-
Per fi ja era el dia d'anar a París i jo com sempre estava molt impacient. Em vaig llevar d’hora i quan dic d’hora és d’hora. Quedava poc per embarcar i en un moment ja estava a dins de l'avió i el que no m’imaginava és que el viatge durés 1h
50min, falta només 2 minuts per aterrar i com sempre la mare... adormida! Quan ja
havíem arribat a l’apartament on ens allotjarem. Vam anar a fer la compra, perquè no havia res a la nevera i ja de pas unes coses innecessàries. A la nit vam estar a la Torre Eiffel, i per cert! va ser molt bonic, després vam anar a l'apartament a sopar i a dormir. L'endemà vam anar a veure restaurants per dinar i a reservar taula.
A la tarda la meva mare em va portar a berenar a una pastisseria on venen galetes i croissants. En tornar a casa no m’esperava que tingués un altre regal preparat, i el regal era...
CONTINUARÀ
Una tieta d'allò més divertida
La Carla era una nena molt divertida,vivia en un poble d’allò més bonic, amb els seu germà gran l’Adrià. Un dia quan van anar a recollir les millors llaminadures del poble van veure la Teresa la seva tieta, qui els estava cuidant el temps que els seus pares eren de viatge a Mallorca. S’hi van acostar molt poc a poc, no volien que els veies ja que aquests dies l’havien notat massa estranya. Anava carregada de dos bosses enormes que cridaven molt l’atenció ja que es veien molt pesades,la tieta Teresa es va anar capdinsant al bosc xafarder .Es deia així ja que hi havien molts ocells que xafardejaven per tot arreu . Els dos germans van seguirla, semblava que la tieta Teresa amagava més del que s’esperaven , però, de cop i volta la tieta havia desaparegut, on era? Van passar tot el matí buscant a la tieta fins que allà estava .A la vora del riu! Jugant amb un ocell molt petitó , era de color verd i blau,les seves potetetes eren petites com una fulla. L’ocell menjava alguna cosa estranya que sortia de les bosses que portava .
L’Adrià li va dir a la Carla -Crec que la tieta portava menjar d’ocell a les bosses -.
Un moment l’Adrià tenia raó, per una vegada l’Adrià tenia raó!El que la tieta tenia a la bossa era menjar d’ocell!!! L’Adrià i la Carla van decidir sortir del seu amagatall, i deixar que la tieta els veies.-Què feieu aqui amagats?- va dir la tieta sorpresa.-
Doncs escolta tieta t'estavem espiant perquè fa molts dies que t’estem notant molt estranya- va confessar la Carla , una mica avergonyida-. La tieta va fer cara d’espantada i els hi va dir:-No passa res, però, ja sabeu i ja us vaig dir que si necessitaveu alguna cosa podieu parlar amb mi. Ja aprofito per presentar- vos al Verd el meu ocell, oi que és maco? -.
-Sí!!- van exclamar tots dos a la vegada . A la Carla li agradava molt aquell ocell , però, just en aquell moment es va sentir : PUM!!! -Ospites!! - va dir la tieta desesperada, el Verd s’havia estampat contra un arbre, per sort estava bé. La tieta els hi va explicar que al Verd l’havia conegut mentre feia un passeig, sentia el meravellós cant dels ocells, els gripaus nedant per l'aigua calentona de l’estiu.Quan de cop i volta se li va acostar un ocellet molt bufó era menut i de moltíssims colors, la tieta deia que es va enamorar d’aquell ocell només veure'l.Des de llavors són millors amics . -Tieta ens el podem endur a casa? - va preguntar l’Adrià
-És clar que no!! En Verd es mereix una vida tranquila i en pau, no hi ha dret que ens l'enduem cap a casa -.Tot seguit la Teresa va agafar en Verd i va marxar, uns segons més tard va aparèixer la tieta sense l’ocell.
Que estrany.Ja eren les deu, la Carla estava sopant i no podia parar de pensar amb en Verd,sospitava molt que la tieta hagués aparegut sense en Verd. Al matí següent la Teresa es va llevar abans d’hora només per una cosa, per despertar a la Carla.
-Carla,Carla- deia sense parar la tieta -.La Carla es va despertar de seguida, quan esmorzaven l’Adrià encara estava dormint. La tieta li deia que havia notat molt que li preocupava el Verd, ja que estava nerviosa, també li va dir que en aquell mateix moment anirien al bosc xafarder. Tot seguit les dues van caminar durant deu minuts, era fosc i no es veia gairebé res, en un moment quan eren per dins del bosc la Carla es va fixar amb una porta que hi havia al final la tieta li va dir que hi entrés tota sola. La Carla s’hi va acostar lleugerament i quan va veure el que hi havia dins no s’ho podia creure!!!Un immens sol calorós li va tocar la cara, hi havia milers d’ocells volant per tot arreu, mare meva allà la Carla es podria fer amiga de moltíssims ocells.
Cinc anys més tard la Carla es va fer tota una experta d’ocells i encara segueix cuidant d’en Verd
Valenta
Hi havia una vegada una nena més petita que una formiga però valenta com una exploradora,el seu nom era Bet, ella era rossa amb el cabell ple de rínxols,la seva cabellera era llarga,com la d’un lleó i tenia 9 anys.
La Bet vivia a Àger, un petit poble de muntanya, era feliç, ja que Àger era un poble amb molta fauna i natura,els rierols que creuaven els colls de les muntanyes eren preciosos i estaven plens de Roselles, la seva flor preferida,cada dia pujava fins a dalt de tot i agafava un ram amb les més boniques per a la seva mare.
Un dia la seva mare li va anunciar que com que ja era gran, que l’havia apuntada a
uns campaments de dues setmanes, només de sentir la notícia la Bet es va ficar
eufòrica, ella hi havia estat en un campament però s’hi feia la idea,la foguera
encesa al capvespre il·luminant-ho tot, els núvols de sucre flonjos com el cotó,i el
soroll del típic mussol que per la nit fa soroll,i els companys que expliquen històries
de por,la qüestió era que la Bet estava ansiosa per poder viure aventures fora del
seu poble.
El dia del campament va arribar i la Bet ho tenia tot a punt per anar-hi a passar una
bona estada,i fer nous amics,tan sols arribar ella es va fixar en els altres nens i nenes, tots eren súper alts i tenien pinta de tenir 12 o 13 anys, la primera activitat va ser muntar les tendes en les quals dormirien, la Bet va escollir la tenda de color violeta intens i la va muntar amb una altra noia, es deia Lara, ella era un any més gran, tenia 10 anys i també eren les seves primeres colònies. Ella estava ben tranquil·la, no li feia por res, i la Bet li va demanar si volia ser la seva companya de
tenda i ella li va respondre que sí de seguida,a la Bet ja li començava a agradar això dels campaments.
Cada dia feien milers d’activitats, i totes eren sempre diferents: escalada,
badminton, fer de boys scouts i un munt de coses més, la Bet s'ho passava genial a
la piscina, va aprendre a nedar mitjançant les classes de natació de la Lara, la Bet,
però trobava a faltar a la seva família i no podia deixar de pensar en la seva mare i
el seu pare.
L’últim dia de campaments va arribar, la Bet enyorava a la seva família, durant l’estada van parlar diverses vegades per telèfon però per fi es podrien veure en persona, l’últim dia sempre es feia un pícnic amb les famílies dels nens i nenes i es
feia una gimcana, durant el dinar, la família de la Bet i la família de la Lara van xerrar una bona estona, quan va arribar l’hora de fer la gimcana i el monitor els hi va dir a les famílies i a els nens que havien de fer equips de 7 persones,la família de la Lara i la de la Bet es van ajuntar, a l’equip eren: la meva mare, el meu pare, el pare de la Lara, la mare de la Lara, el seu germà Jan i la Bet.La gimcana va començar i la Bet i la família ho portaven bé.Quan va acabar la gimcana la Bet i la Lara es van acomiadar i se'n van anar a casa seva, la Bet tan sols arribar va tornar a pensar amb la Lara i va tenir l'idea de fer-li una carta.Realment aquelles colònies havien estat les millors sense cap dubte, però també havien sigut les úniques...
Els Superherois de l’Escola la Mitjana
Una nena amb capa verda va
descobrir que podia volar! Però no volava com els
ocells, volava de veritat, com
un superheroi, també tenia superpoders molt xulos:
podia fer màgia amb les mans,
fer que les coses es moguessin només pensant i que
els animals parlessin.
Un matí, va veure que el seu
millor amic, un gos amb ulleres de sol i capa blava,
estava en perill, un senyor
dolent havia robat totes les joguines del parc i les havia
amagat.
- Ajuda'm! El senyor dolent té
les joguines! - va cridar el gos, que podia parlar
gràcies als seus superpoders.
- És clar que si - i va
començar a volar i volar fins arribar on el senyor dolent estava
amagant les joguines.
- Què feu aquí? Aquestes
joguines són meves! - Va cridar el senyor, que era molt
rondinaire i poc simpàtic.
- Què dius senyor! Les
joguines són per jugar, no per amagar-les! - va dir la
Superheroïna.
- És veritat! - va dir el gos,
que va començar a córrer molt ràpid fins a empènyer una
gran pilota cap al senyor.
La Superheroïna va fer un
moviment amb les mans i va fer que tota la muntanya de
sorra on estaven amagades les
joguines desaparegués.
- Vinga, torna les joguines
als nens.
Ell es va quedar molt sorprès
i va decidir tornar totes les joguines.
- Està bé, les torno, les torno
- va dir, perquè no volia que la Superheroïna i el gos el
fessin desaparèixer com la
sorra.
- Visca, hem guanyat! - i tots
els nens van poder jugar amb les joguines.
Des d’aquell dia, la
Superheroïna i el gos van ser els millors amics de l'escola,
sempre ajudant a tots i fent
que el parc fos un lloc on tothom podia jugar i somriure.
LES
AVENTURES D’EN ORIOL I LA LILA
Algun cop us ha agradat viatjar per mons llunyans, doncs a
la Lila sí.
Fa molt de temps la Lila estava a casa fent els deures de
matemàtiques que li va
demanar el seu mestre, perquè com deia ell, no feia res a
l’aula. De cop i volta va
arribar l’Oriol amb l’excusa de què s’havia oblidat de fer
les tasques, però cinc
minuts després, quan no hi havia ningú a l’habitació, li va
explicar la història d‘un
mariner que havia estat segrestat pel Rocco Tron, en un
antic edifici en ruïnes. La
Lila li va preguntar si necessitava alguna cosa d’ella, va
ser quan l’Oriol li va
respondre:
-Lila, et considero la meva millor amiga, i, ara, et
necessito més que mai.
M'acompanyaràs? -La Lila va estar un minut exacte mirant
fixament a l'Oriol i
pensant que aquell mariner la necessitava.
-És clar que t’acompanyaré, però m’has de prometre una
cosa, que no ens passarà
res. -En Oriol es va quedar callat, no sabia que contestar
i molt menys, no sabia que
els esperava.
-No et puc prometre que no ens pasara res, l’únic que et
puc dir és que sempre
estarem junts.
-D’acord, anem a salvar-lo
L’Oriol en veure la seva contesta li va ensenyar un mapa
que tenia a la butxaca,
sortia el portal que els portaria directament a l’edifici,
es van emplenar la motxilla de
menjar i van agafar: una llanterna, roba (per si havien
d’estar més dies), el mapa i
per acabar es van endur el seu gos Bucky perquè rastreges
al mariner. Quan ja ho
tenien tot van anar al lloc indicat, que sorprenentment era
darrere de la botiga de
menjar. Els dos amics es van espantar del difícil que era
trobar el portal, però de cop
i volta va aparèixer en Harry, el treballador del
supermercat i els hi va dir:
-Hola nois, m’ha semblat que esteu buscant alguna cosa.-va
dir amb una veu de què
sospitava una mica.-Se que esteu buscant, ofertes per als
gelats!- els dos nens es
van quedar sorpresos, no era allò el que estaven buscant.
-No, no és allò, és una cosa més... extravagant.- En Harry
ho va entendre tot, el que
volien era viatjar a l'edifici en ruïnes.
-Ah! Voleu anar a l'edifici aquell de qui tothom parla!
-Sí, exacte! Però, com ho has sabut?- Va exclamar la Lila.
-La gent sempre ve a buscar aquest lloc, per algun mapa o
alguna cosa, no sé.
-Però... espera! D’on has tret aquest mapa Oriol?
-D'això... de la botiga de baix, per què ho dius?- Va
preguntar estranyat.
-Potser perquè la tenda es diu “Històries de mentida per
fer activitats en família”?
-Ah. No m’havia fixat mai.- va contestar trist de no haver
pogut viatjar amb la seva
amiga.
-Marxa a casa, cap de suro, i espero que la següent historieta
sigui de veritat.- va
exclamar avergonyida del que havia fet el seu amic.
-D’acord, ho sento de veritat.
-Que sí, que sí, marxa.
I així la Lila va quedar desepcionada per culpa del seu
amic, Oriol.
EL
MILLOR DE LA VIDA
Hi va haver una vegada,que hi havia un nen, i els seus
pares, estaven de vacances
a Dinamarca, un país europeu.
A aquesta família li encantava anar de viatge, sempre
tenien un somriure a la cara.
El segon dia en el que estaven a Dinamarca, s’ho estaven
passant genial. Anaven a
veure coses tradicionals, a menjar, a passejar, moltíssimes
coses.
El tercer dia també, s'ho estaven passant molt bé, però començaven
a aburrir-se de
Dinamarca. Van arribar a estar 5 dies, i ja no els hi
agradava.
Van agafar les seves coses, i van anar a la seva d'Espanya.
Van agafar un altre vol, i van anar a un altre país, i,
sempre estaven de viatge, això
provocava que el fill de aquests pares, no pugues anar a
l’escola.
El nen ja tenia 10 anys i no havia anat encara a l’escola,
i, ningú coneixia a aquesta
família perquè sempre estaven de viatge.
Va arribar un moment en el que ja no tenien tants diners
per anar de viatge.
El nen va haver de començar a anar a l’escola, ningú li
feia cas perquè, no sabia ni
com estudiar ni res d’aquestes coses, el nen, ja avorrit de
l’escola, no sabia que fer.
Un dia, va anar a casa dels seus avis, que casi mai havia
vist. Al seu avi el coneixia
molta gent per ser un home molt savi. El nen, va pensar que
com ja estava molt
avorrit de l’escola i de fer viatges i que estava molt
trist, de totes aquestes coses, li
va preguntar a el seu avi: “que es el millor de la vida,
avi?”
L’avi, va respondre aquesta pregunta amb molta felicitat i
amb un somriure a la cara.
Li va dir, que lo millor de la vida, es estar amb la gent
que t'estima, amb els teus
amics, pares, mascotes, i el nen li va dir que no té ni
amics, que els seus pares
sempre pensen en els viatges i no en ell...
L’avi li va dir que, la vida, es molt bonica, que ell
tracti de buscar el sentit de la vida.
El nen es va quedar amb les seves paraules, i va
utilitzarles. Va anar a l’escola, i va
parlar amb algun nen, va arribar a la casualitat, de que havia
un nen que li
agradaven les mateixes coses que a ell, i ara sempre està
amb ell. Va fer un amic,
després va arribar a la seva casa, i va parlar amb els seus
pares, de que a ell, ja no
li agraden els viatges, que ja no li feien cas.
Els pares se van parar a escoltar lo, i van decidir deixar
els viatges a un costat per
passar més temps amb els seu fill, van agafar les sabates i
van anar a passejar al
carrer.
Van trobar un gosset abandonat al carrer i el van adoptar,
es va fer molt amic de el
nen. El nen ja estava molt content, li va agrair a el seu
avi, les seves paraules. I així va començar una vida molt més bonica.
I així és com el nen va trobar lo millor de la vida i el
sentit de la vida.
RELATS ESCOLA PONTS
L’Ona i el tractament magic (Premiat)
Vet aquí que una vegada hi havia una noia que es deia Ona. Ella l'11 de febrer d’aquest any feia divuit anys, això implicava triar quina carrera volia fer. Li feia molta il·lusió estudia Magisteri.
Uns dies abans del seu aniversari es va trobar molt malament i la seva mare la va portar al metge li van dir que no sabien el que li passava així que la van enviar a fer una sèrie de proves a l’hospital Arnau de Vilanova de Lleida allà li van fer unes proves i li van dir que hi havia una gran possibilitat de què tingués el càncer sarcoma de Ewing, però per confirmar-ho li van dir que li farien algunes proves més i que els hi enviarien a casa, de totes maneres l’Ona tenia esperances de què li diguessin que les proves havien anat bé. Uns dies després els van enviar els resultats de les proves.
-Ona!!, va cridar la mare
-Què passa mare?, Va preguntar l'Ona
-Ens han enviat els resultats de les proves les mirem?
-Sí!!!
Quan la mare va obrir els resultats van veure'ls i es van quedar de pedra malauradament les proves no van anar bé, l’Ona tenia càncer. L’endemà ja era l’aniversari de l’Ona i havien d'anar a l’hospital.
-Hola, Ona com estàs? Li va dir el metge.
-Bé. Va respondre l'Ona amb veu trista.
Durant la visita el metge els va dir que li farien unes sesions de quimio teràpia i que hauria d'estar uns quants dies sense anar a institut i que l’haurien destar ingressant molt sovint, però que si volia podia fer classe per vídeo conferència sempre que es trobés amb ganes, l'endemà l’Ona va trucar a la seva millor amiga la Ivet, li va dir que tenia càncer i que volia curar-se la Ivet li va dir.
-I si surts a les xarxes socials i expliques tot el què tens i el què vols fer.
L’Ona va dir:
-Sí, doncs no és mala idea.
Uns dies després l’Ona es va començar a trovar-se malament i la van tenir que ingressar,després d'uns dies d'estar ingressada li van començar la quimio. Hi havien dies que estava trista, d’altres que no es trobava tan malament, però ella pensava que tenia als seus pares, al seu germà l’Èric i les seves millors amigues al seu costat. L'Ona com li va dir la Ivet va decidir sortir a les xarxes socials a explicar tot el què tenia i el què volia fer. Al llarg dels dies que va estar a l’hospital, les estones que es trobava bé va decidir buscar informació de com podria curar el càncer que patia, i després de buscar i buscar va trobar un tractament que consistia en que si fa el que més li agrada i es distreu això l’ajuda a no pensar tant en la malaltia i a curar- se més ràpid. Uns dies després l’Ona va penjar el tractament a les seves xarxes socials. I al final entre la quimio, el tractament que va trobar i totes les persones que l’ajudaven en els moments bons i dolents ella es va anar recuperant. Al cap d’un any quan l’Ona ja estava curada va decidir començar a estudiar per fer una carrera, però al final no va voler estudiar Magisteri va voler estudiar Medicina per ajudar a tots aquells nens i nenes que estan passant per tot el que ella havia pasat. Avui en dia l’Ona és una gran metgesa i va repartint somriures a totes aquelles persones que estan patint llargues malalties.
La lluita de la Laura
Hi havia una vegada una nena que es deia Laura. Ella sempre deia que volia ser esportista com tota la seva família (que tots feien voleibol) però no sabia per quin esport fer.
Ella tenia catorze anys o sigui que ja li tocava triar. Al final va decidir començar per jugar a voleibol i es va convertir molt aviat en una bona jugadora professional, fins i tot va guanyar molts trofeus.
Amb només 16 anys, ja feia d’entrenadora als nens i nenes que començaven a jugar. Però un dia va trobar a una amiga seva, la Jana que feia bàsquet i sempre li deia que era un esport molt bonic, que s’ho passava super bé i que pel seu aniversari l’anés a veure ja que jugaven contra el Barça.
I així va ser, pel seu aniversari el dia 2 de setembre, la va anar a veure i es va quedar impressionada de lo bé que ho feia la seva amiga. Al final, a l’acabar el partit, la Laura va anar a felicitar a la Jana que ho havia fet molt bé. Però això no és el que li va impressionar més a la Laura, el que li va impressionar més era que li havia agradat més el bàsquet que el voleibol.
A la nit quan va arribar a casa, la Laura els hi va dir als seus pares que volia canviar d’esport que li agradava més el bàsquet.
La seva mare que des de petita havia jugat a voleibol li va dir:
-Però Laura, fer voleibol és la tradició d’aquesta familia! Tu has guanyat trofeus, ets molt bona jugant-hi i ara vols deixar-ho?
La Laura sense pensar-s’ho dues vegades li va dir a la seva mare:
-Ja ho sé mare que tota aquesta família ha jugat a voleibol i a mi també em fa molta pena que jo no continuï a nivell professional, però ara tinc ganes de provar un nou esport: el bàsquet!!
Aquella setmana, tenia molta feina; havia de comunicar als de la junta directiva de voleibol que volia deixar l’equip i a més a més d’entrenar als nens/es.També es va posar en contacte, amb la seva amiga Jana per donar-li la nova notícia: volia fer bàsquet. Aquesta, ràpidament va comunicar a l’entrenador que la Laura volia començar.
Li van dir que ja es podia afegir als entrenaments quan volgués, faltaven jugadores perquè sempre anaven justes. De moment, començaria a entrenar i més endavant a fer partits amb totes.
Al cap d’un mes d’haver començat amb el bàsquet, ja ho feia força bé i l’entrenador li va dir que podia fer el seu primer partit amb totes, ella es va posar molt contenta.
Després d’un temps d’haver començat, es trobava molt cansada i no podia amb la seva ànima. Va anar al metge del poble, després de fer-li una revisió, no li van trobar res.
Li va demanar unes analítiques i al cap d’uns dies els resultats van donar el pitjor que es podia imaginar: li havien trobat un melanoma múltiple (càncer) que li començava a afectar, tot i que estava en una primera fase.
Aquest càncer no la deixava fer esport, li havia afectat principalment a les cames, es podia escampar per tot el cos.
Els metges li van dir que havia de fer unes sessions de quimioteràpia i s’hauria de quedar a l’hospital durant uns dies.
Tot això ella no ho podia aguantar, estava molt trista, deprimida i enfadada amb sí mateixa… ella que era tan esportista, ara no es podia moure. Els seus pares no la van ajudar gaire perquè es van quedar molt tristos amb la notícia de la salut de la seva filla.
Al cap d’uns dies a l’hospital, va conèixer a un noi de la seva edat que es deia Pep, que tenia la mateixa malatia i aviat es van fer amics. Tots dos estaven enfadats per aquesta malaltia que tenien però poc a poc van conèixer altres nois i noies que estaven en situacions semblants allà a l’hospital.
Cada nit es reunien a una habitació diferent i allà s’ho passaven súper bé: explicaven que havien fet durant el dia, les infermeres i els metges que els havia tocat, explicaven acudits o simplement passaven una bona estona tots junts. Entre tots feien un bon equip. Tots esperaven l’hora per a fer la reunió o la trobada amb moltes ganes.
Un dia que la Laura estava mirant com nevava darrera de la finestra, El metge que la portava, va anar a l’habitació a visitar-la i li va dir que ja li donava l’alta, podia començar a caminar però encara estava fluixa.
Hauria de fer-se revisions cada dos mesos però podia anar-se’n cap a casa i començar a intentar fer vida normal: no s’ho podia creure, per fi!!!
La normalitat li va costar, a l’institut tots la tractaven diferent perquè sabien que havia passat un càncer i els hi feia pena. Ella, això no ho podia soportar, volia ser la Laura d’abans, com sempre.
Va tardar uns quants mesos a recuperar la mobilitat de les cames.
Cap allà al mes de març, es va poder incorporar a l’equip però de moment només entrenant i al cap d’unes setmanes va poder tornar a competir amb les seves amigues que tant desitjava. Poc a poc, va anar agafant el ritme i es va convertir en una de les jugadores més bones.
Al mes de Maig, arribaven les finals de bàsquet. Totes les noies de l’equip només parlaven d’aquestes competicions ja que mai el seu equip havia arribat tant lluny, totes estaven molt nervioses.
Va arribar el dia de la semifinal de bàsquet, jugaven contra el Cervera, al seu camp i després d’un partit molt emocionant, als últims minuts la Jana va marcar un triple que va ser decisiu. Havien guanyat!!
Ara els tocava el repte més gran…. la final era contra el Girona! Va començar el partit, totes estaven molt nervioses.
A la graderia, tenien a tots els familiars, amics i coneguts, una bona afició que les animava molt i les recolzava.
Teniem una esperança de guanyar, ella tenia molt bona punteria i era molt ràpida.
La Laia i la Laura feien una bona combinació, s’entenien molt, Les gironines van anar tot el partit per davant en el marcador, encara que elles a l’últim quart estaven molt cansades i les de l’equip de la Laura van poder recuperar molts punts.
Hi va haver una explosió de crits en aquella pista, quan l’àrbitre va pitar el final del partit! VAN GUANYAR de 2 punts! Molt ajustat……
La mare de la Laura, quan va acabar el partit va dir:
- Has defensat perfectament, el teu lloc és al bàsquet. Moltes Felicitats!!! La Laura no sabia el que el i passava…. Tanta felicitat aquell dia després d’haver estat una any tan dur per a ella a l’hospital i amb aquella malaltia que havia pogut superar!
Estava tant contenta ara mateix…
Ens demostra que si fem les coses amb ganes i hi posem i·lusió tot es pot fer.
La nena i el colom
Dedicat per a: la gent que sempre es refugien amb els seus éssers estimats.
A l’Aula Hospitalària de Lleida, hi havia una nena que es deia Carla que patia una llarga malaltia amb el seu colom, Blib, que tenia una malformació al coll que li impedia volar correctament. Ells eren els millors amics i es cuidaven l’un a l’altre, la Carla acaronant al Blib i en Blib jugant amb la Carla. Ells es van conèixer al parc, un gos i un gat estaven jugant i va caure un ou, pel cop que es va fer li va produir aquesta malformació i la Carla(que encara no tenia la malatia) que passejava amb el seu pare i al veure’l, va prometre que cuidaria de l’au.
La seva mare es preocupava de que passes molta estona sola sense ningú.
Va arribar el dia del diagnòstic per en Blib.
-Blib va, ja ha arribat el diagnòstic. (Va dir la Carla amb curiositat). Espero que et vagi bé.
La mare volia compartir un moment sense ningú, explicant-li com estaven les coses. Les notícies no eren gens bones.
-Mama creus que el Blib estarà bè? -Deia la Carla amb melancolia- No l’he deixat sol en cinc mesos.
-No et preocupis Carla, segur que està bé -Diu la mare intentant consolar-la. -Sé com et sents al trobar a faltar un ésser que estimes molt.
Malauradament, el diagnòstic confirmava que no volaria.
- En Blib no podrà volar – va dir - podrà tenir una vida cómoda i domèstica, però no podrà estar amb els de la seva espècie.
La Carla al rebre aquesta impactant notícia no pot estar més trista i li diu:
-Blib, ara no pots volar però ho intentarem- Va dir amb una lleu motivació- Comencem demà.
Les males notícies no venen soles, la Carla estava patint els símptomes de la seva malaltia: pèrdues de pes molt ràpides, una intensa fatiga fent petits esforços, febre que apareix i desapareix sense prendre medicament: la Carla estava malalta.
Sort que era curable i agafat a temps. Va tenir que ingressar a l’Arnau de Vilanova per rebre el tractament i curar-se, les jornades eren molt llargues, no podia anar al cole, però, no tot era dolent, quan es trobava millor va poder invertir les hores lliures, per ajudar al Blib amb els seus coneixements sobre robòtica.
-Blib, et sembla bé aquest model? -Va dir la Carla- He fet que pugui fer-te volar, superar tots els obstacles amb facilitat, pot volar fins l’altra punta de la comarca sense descans i es pot recarregar amb energia solar.
En Blib li fa ver una abraçada amb les ales, despedint-se de qui va ser la seva millor amiga.
-Et trobaré molt a faltar Blib- li va dir la Carla plorant d'emoció - Això no és un adéuu, és un fins després.
Un any després la Carla ja s’havia curat i passejant pel parc es troba al Blib, que no estava sol, ja tenia una família i junts van fer un centre de rehabilitació per a aus.
RELATS ESCOLA RIU SEGRE
HAURE DE
DEIXAR DE VEURE PEL·LÍCULES!
La
nit anterior vaig veure una pel·lícula de terror d’un pallasso i, per oblidar
la por que vaig tenir, vaig decidir
anar al parc amb la meva millor amiga Andrea.
Caminant
pel parc ens vam trobar un senyor vestit de pallasso donant un espectacle als
nens. L’Andrea estava
molt emocionada i es volia quedar a veure l’espectacle, però jo estava darrere
d’un arbre amb una formiga
en la meva mà. De cop, vaig començar a saltar com una nena de 6 anys quan els
seus pares li diuen
que aniran a PortAventura perquè el pallasso va començar a imitar-me i es va
posar al meu costat.
Jo
estava tan quieta que un nen li va preguntar al pallasso si jo era una estàtua,
però el pitjor va ser que, quan
em vaig moure, i el nen va començar a córrer i va caure en un toll. La mare del
nen va començar a fer-me
bronca i jo no sabia què fer. La meva amiga estava rient i els nens mirant. Jo
crec que l’espectacle l’estava
fent jo, enlloc del pallasso.
L’Andrea
em va agafar del braç i em va portar cap a casa. A mesura que caminàvem,
l’Andrea em va dir que
jo hauria de deixar de veure pel·lícules! I a la vegada em va dir que, si no em
surt bé el meu curset de perruqueria,
podria treballar de pallasso, ja que soc molt maldestre. Jo li vaig dir que la
bronca me la podria
donar en un altre moment, ja que la mare d’aquell nen que va caure estava
darrere nostre, amb el seu
home. Vam començar a córrer com si la nostra botiga de roba favorita fes
descompte del 50%!
Finalment,
l’home de la dona ens va agafar per la camisa i nosaltres ja estàvem
preocupades amb pensaments
negatius, però el home i la dona ens van donar una abraçada. Jo estava flipant
i ells ens van donar
les gracies per haver fet que el seu fill s’espantes ja que sempre feia bromes
i mai s’espantava.
L’Andrea
ja estava tranquil·la i jo també una miqueta. Després de tindre una xarleta amb
un cafè, vam anar
ja cap a casa i a l’arribar, em va vindre una picor a la ma vaig mirar-me la mà
i tenia una picadura Li vaig
dir a l’Andrea i també li vaig dir que em convertiria en Spider-man. L’Andrea
va agafar tots el electrònics
i els va donar a els seus pares, després em va dir que deixaríem de veure
pel·lícules per una temporada
i a la vegada que em va picar la formiga i que no em faci il·lusions, però jo
encara crec que em convertiré
en Spider-man...
LA PERSONA QUE MÁS SUERTE TUVO
Una
pareja esperaba a unos gemelos, tenían muchas ganas de tenerlos, pero cuando
nacieron vieron que tenían
una enfermedad: tenían un parálisis cerebral, entonces la madre no quiso más a
su hijo y lo abandonó
para quedarse con el otro hijo.
Un
hombre que vivía en la calle lo empezó a cuidar, cuando vio la enfermedad que
tenía no le importó nada
porque no es importante lo físico sino que importa lo que lleva en el interior.
Cada
vez que el niño crecía le preguntaba donde estaba su madre y el señor no le
contestaba.
Cuando
tenía 12 años el señor le dijo que tenía un gemelo y que le abandonaron porque
tenía una parálisis cerebral
y ya no le querían. Entonces el niño se puso a estudiar para ganar una beca e
ir al hospital, pero se
le dio muy bien el colegio entonces no le dieron la beca. Se fue triste con el
señor porque la deseaba y no
se la dieron. Al año siguiente, volvieron a venir y se acordaron de él.
Entonce,s le dijeron que no pasaría,
pero el les comentó que tenía un gemelo, pero como el nació con una parálisis
cerebral le abandonó,
un señor que vivía en la calle le cuida y quería la beca para ir al hospital y
curarse.
El
señor le dio la beca porque le daba pena el niño, cuando el niño llego al
hospital le dijeron que no le podían
curar porque no existen enfermedades porque lo que importa es el interior, no
lo que se ve. Se alegró
mucho al escuchar esa frase y le dijo que jamás no cambiaría nada de lo que es.
EL NEN QUE VA ANAR A LA LLUNA
L’Adam
era un nen que tenia molta fascinació per la ciència,i, més en concret, per
l’Astronomia:
Galileu Galilei,Copèrnic i Isaac Newton eren els seus ídols.
A
classe havia descobert que la Lluna estava a més de 380.000 km de la Terra,
però això
no seria impediment per complir el seu somni : ell volia arribar-hi. La
història que els
hi havia explicat el profe Albert no se l’ acabava de creure del tot,una nau
com l’Apollo
11 que semblava el cotxe atrotinat del seu besavi Ramon...com era possible...que
va...ell seria el primer...sens dubte!
Hauria
de remenar al traster per trobar una indumentària apropiada,no podia anar amb
texans ni samarreta,per més que l’agradessin i per més que era el que portava cada
dia. Pel seu aniversari demanaria als pares un llibre de
planetes,constel·lacions i
estrelles,tota la seva vida d’ara endavant es reduiria a aquelles bales
suspeses a l’aire.
Havia
de trobar la manera de recaptar els diners suficients per contractar algú que
li fes
una escala tan llarga i segura que li permetés arribar a la Lluna,que els arquitectes
són cars és una realitat, però això no importava, al seu cap bullien les idees
sobre el món infinit.
L’endemà
es va presentar al cole amb una pancarta que deia “Un euret i estaré satisfet. Projecte
científic”. Els companys i els professors es van solidaritzar tant amb ell
que al segon trimestre ja tenia els diners suficients.
La
seva escala era tan perfecta que l’Adam va reunir a tota la seva comunitat per
al gran
dia, el 14 d’agost passaria a la història,l’Adam va començar a pujar un esglaó darrere
l’altre fins que la va tenir a tocar. En aquell momento, l’Adam tenia tanta gana
que va començar a menjar-se la Lluna. Què bona que estava!
L’Adam
al baixar va explicar a tot el món que la Lluna tenia gust de formatge.
EN PETIT BRUNO
En
Bruno era un nen d’onze anys com qualsevol altre, molt sa, esportista,
optimista i graciós.
Vivia
en una casa humil al barri de Bon pastor (Barcelona).
Un
dia, de sobte, en Bruno va començar a tenir febre i calfreds. La seva mare va
decidir portar-lo
al metge i li van començar a fer una base de proves. Van estar molta estona
fent-les i per desgràcia
li van detectar Leucèmia. El característic somriure del Bruno va marxar de la
seva cara
i va preguntar:
-
Mare, que es la leucèmia?
-
Bruno es un tipus de càncer- va dir la seva mare agafant-li la mà.
En
Bruno va dir que no passava res, i va fer una acudit com sempre feia.
Quan
va arribar a casa, es va apuntar a un concurs humorístic de monòlegs.
En
Bruno va començar a dissenyar acudits amb castellà. El primer deia « hay un
español, un ingles,
un chino i un frances que van en un avión,
l
piloto dice: hay mucho peso hay que reducir. Dice el francès:por Francia y las
tortillas que me tiro
de rodillas( se tira del avión).Dice le piloto: mas peso. Dice el ingles: por
Inglaterra y su cerveza
que me tiro de cabeza( se tira). Dice el piloto : mas peso. Dice el español :
por España y
por su vino que tiro al chino( el español procede a tirar al chino por el
avión). Aleshores, en Bruno
va fer uns deu acudits quan va finalitzar. Van anar passant els dies i en Bruno
seguia fent el
tractament i se li queia el cabell. Van passar dos mesos, i en Bruno es va
presentar al concurs
i va guanyar amb l’acudit que havia dit uns mesos abans. En Bruno va guanyar
diners, i
amb la seva mare van decidir invertir els diners en el tractament, i en
estudiar una mica més sobre
la leucèmia.
Actualment
en Bruno ha superat el càncer i es doctor per nens petits que pateixen de
aquesta malaltia.
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
